Les versions en imatge real dels clàssics de Disney sempre fan malfiar, perquè hi ha precedents tirant a desastrosos que no han fet altra cosa que refermar la vàlua de l’original. Per això quan va saltar la notícia que la companyia produïa una preqüela de 101 dàlmates centrada en la dolenta de la història, Cruella de Vil, la cosa no prometia grans alegries. D’entrada tenia l’al·licient d’estar protagonitzada per Emma Stone, que sempre és una garantia, i que el director escollit era Craig Gillespie, responsable de títols tan notables com El chico del millón de dolares (una de les millors produccions esportives de Disney dels darrers anys) i Yo, Tonya. I efectivament, la presència dels seus talents es fan notar, perquè aquesta pel·lícula trenca la mala ratxa i s’erigeix en una notable, creativa i inesperadament corrosiva aproximació al personatge, una faula que a estones ens torna el millor Tim Burton sense estar firmada per Tim Burton. De fet, Cruella encerta allà on punxava totes les altres, perquè s’oblida de les dependències al material de base per construir una protagonista polièdrica i plena de detalls maliciosos, erigint-la en el perfecte antídot al sentimentalisme marca de la casa.
El film comença amb la protagonista, que resulta dir-se Estrella, malvivint als carrers de Londres mentre somia convertir-se en una dissenyadora de moda. Però els seus orígens humils i una sèrie de decisions equivocades a mirar-se al seu anhel de lluny, sense aparent possibilitat de sortir-se amb la seva. Un bon dia, Estrella és el lloc adequat en el moment més adequat, i li surt l’oportunitat de fer-se càrrec de la imatge d’una veterana estrella del rock. És així com passa de ser una noia humil i sense futur a convertir-se en una dissenyadora en bona de tothom. Però també és l’inici d’un viatge cap a la maldat que la portarà a canviar-se el nom per Cruella de Vil i a desenvolupar la seva particular obsessió per la pell de dàlmata.
La pel·lícula brilla en el seu look visual, que flirteja amb el conte gòtic i fins i tot amb els codis del cinema de terror, i també per la seva oberta paròdia dels contes de fades a l’estil de El diable vesteix de Prada. Sorprèn, en aquest sentit, que Cruella es deixi de clientelismes i mostri una evident mala bava en el retrat de les classes altes i les seves frivolitats: no busca redimir el personatge ni dotar-lo d’una empatia forçada, sinó que és el centre d’una divertida subversió dels clixés dels contes clàssics.
La clau és la interpretació de Stone, absolutament entregada als matisos del personatge, i també un excel·lent planter de secundaris que inclou la gran Emma Thompson (atenció a la seva química amb la protagonista), Paul Walter Hauser, Joel Fry, Emily Beecham, Gianni Calchetti, Kirby Howell-Baptiste, Kate Margo, John McCrea, Kayvan Novak, Jamie Demetriou i Mark Strong, en un paper que li va a mida.
