Hi ha autors (succeeix més en el camp de la literatura) que apareixen de sobte, sense avisar, amb una obra tan contundent i definitiva que, a partir d’aquell moment, tota la resta sembla ser un trist comentari o nota a peu de pàgina de l’explosió fundacional. A l’extrem oposat (estem parlant de casos radicals i, per tant, força infreqüents) hi ha els creadors que no arriben mai a fer una gran obra única (aquelles que serveixen per conformar el cànon d’una època) sinó que ens entreguen, com per fascicles, petites il·luminacions, retalls d’unes mirades permanentment en construcció, aproximacions a un problema irresolt que s’endevina, en qualsevol cas, d’abast global. Un dels millors representats d’aquest segon grup segueix essent, possiblement, Borges, un visionari absolut que no va escriure cap novel·la o, ben mirat, només en va escriure una: el conjunt de les seves narracions (i dels seus poemes!) defineix la possibilitat mateixa de l’escriptura entesa, en sentit estricte, com un desplegament d’hipòtesis que troben la seva realitat en la tensa latència que infiltren en el nostre enteniment. Cada història de l’argentí, per més impossible que pugui semblar als ulls de qui només coneix una versió del món, ens assenyala la porta d’entrada al gran relat que ens sobrevola. El seu Aleph n’era la síntesi. Per això va haver d’inventar personatges com John Wilkins, per explicar com el llenguatge genera mons, com les paraules existeixen malgrat nosaltres o, en darrera instància, com el sur ja no és el sur si, com és sabut, aquesta era la voluntat d’Alejandro Ferri.
El congreso del mundo, un dels seus relats més brillants, va d’això: d’un grapat d’homes que van voler acumular totes les formes possibles de coneixement, tots els llibres, en especial els clàssics ineludibles, totes les llengües contingudes en el llenguatge mundial que mai van acabar de definir, és a dir, tot allò que la ment humana havia vist néixer i que l’havia acompanyat des dels seus incerts orígens. La desmesura del projecte, contra pronòstic, era allò que en definia l’essència: mentre els diferents materials bibliogràfics s’anaven acumulant en un immens casalot plantat al mig d’un paisatge agrest que venia a ser la mateixa negació del paisatge, els diferents «congressistes» anaven extraviant-se en una mena de boirina feta de desig i pèrdua, de saviesa i confirmació implacable de la nostra ignorància insalvable, anaven desdibuixant, per dir-ho d’alguna manera, l’ambiciosa cartografia esbossada. Impossible no situar a Joan Vilajoana en aquesta família borgiana d’éssers àvids de papers i de veus pretèrites: els seus fulls reciclats ja no són reduïts a pasta de paper i traduïts en representació pictòrica (el seu característic procediment pseudo-alquímic) sinó que, plegats i replegats, s’acumulen, en forma de micro-llibre, en llargues fileres que recorden a una partitura musical o a les seqüències d’ADN que, segons els experts, portem inscrites molt a dintre nostre. El què dèiem: hi ha els creadors que no arriben mai a fer una gran obra única perquè, aquesta, només se’ns revelarà «completament» al final.
