Sembla que Tate Lucena (Olot, 1960), davant de les contradiccions i múltiples paradoxes del nostre convuls present, hauria optat per la solució que li és més genuïna, és a dir, la plàstica: el conflicte s’escenifica amb profusió de recursos que són exclusius de la pintura, veladures que deixen entreveure arquitectures absorbides pel paisatge, personatges i vegetals que formen part, també indestriable, del món que habiten. Es tracta, en el cas de les pintures de Tate Lucena, d’acceptar el caràcter propedèutic que s’amaga sempre rere el joc de la forma i el color: tota possibilitat de coneixement passa per submergir-nos lentament en la densitat d’uns treballs construïts amb la finalitat darrera d’obrir mons, de crear espais on fer possible el miracle de la convivència en un sentit més literal del què hom pugui sospitar d’entrada.
