Tota saga té el seu robaescenes i no hi ha dubte que el de Marvel és el gran Loki. Des de la seva primera aparició a Thor va quedar clar que Tom Hiddleston seria un dels grans beneficiats de l’univers expandit a partir de les pel·lícules dels Avengers: de fet, una bona prova és que malgrat el seu personatge ha passat per moments en què semblava arribar a un estadi final dins la història, sempre s’ha trobat la via argumental per fer-li treure el cap en unes quantes pel·lícules més. I tota aquesta estratègia ha acabat cristal·litzant en una sèrie pròpia que s’acaba d’estrenar a Disney Plus i que dona la justa mesura del potencial d’aquest Déu entestat a saltar-se les normes. Lluny d’enquistar-se en la necessitat de marcar el futur de la franquícia (convé no oblidar que aquesta ficció té relació directa amb una de els futures estrenes més esperades de l’univers Marvel, la seqüela de Doctor Strange), la sèrie aconsegueix tenir identitat pròpia, aposta per un to irreverent i enginyós a l’alçada del personatge, i introdueix algunes trames i secundaris que aixecaran les passions dels seguidors dels còmics. I el millor de tot és que Hiddleston ens hi regala tot un recital de recursos que apunten a que el protagonista encara té molt a dir en futures narracions.
Loki parteix de la mateixa troballa formal que va permetre la seva continuïtat a l’univers de Marvel. Després de morir a mans de Thanos al principi de Infinity War, el Déu aconsegueix escapar de l’any 2012 i canviar el seu destí després que els Avengers saltin en el temps a Endgame per recuperar una de les Gemmes de l’Infinit. Així, a la sèrie veiem Loki viatjant per diferents racons i línies temporals, trencant amb totes les regles imaginables per tenir el poder que sempre se li ha negat. El problema? Que una agència governamental que s’encarrega de vetllar per l’equilibri temporal aconsegueix capturar-lo, i l’aboca a prendre una decisió: continuar sent part del problema o redimir-se tornant-se part de la solució. A partir d’aquí, la sèrie és un veritable festival d’inventiva visual i picades d’ullet als fans que eleva els moments més entremaliats de WandaVision a la màxima potència. En aquest sentit, Loki constata que Marvel té molt ben agafada la mida als seus personatges més emblemàtics i segueix trobant el to idoni per a cada front narratiu. Així, aquesta és una sèrie que pot agradar (i molt) als seguidors de l’univers iniciat amb Iron Man, però també pot convèncer les espectadors i els espectadors que encara no s’han iniciat en la matèria.
Un dels plats forts és, naturalment, el carisma de Hiddleston, que hi apareix molt ben acompanyat per Owen Wilson (que ja va coincidir amb l’actor a Midnight in Paris de Woody Allen), Sophia Di Martino, Gugu Mbatha-Raw, Cailey Fleming, Erika Coleman i Richard E. Grant.
Un dels grans al·licients de Loki és retrobar-se amb Gugu Mbatha-Raw, magnífica actriu que va brillar a l'episodi San Junipero de la sèrie Black Mirror i ha continuat la seva trajectòria ascendent en títols com la sèrie The Morning Show (on el seu paper posava la pell de gallina) o les pel·lícules El caso Sloane i En busca de Summerland. El seu projecte més imminent és també per a la pantalla gran, una biografia de l'heroïna de guerra Mary Seacole que dirigeix Charlie Stratton.
