Un lugar tranquilo es va convertir en èxit de masses i pel·lícula de culte gairebé al mateix temps, i no és estrany: aquest film de l’actor, guionista i director John Krasinski, situat en un futur apocalíptic en què els humans han de viure en silenci perquè estan envaïts per extraterrestres que cacen amb els estímuls acústics, és una joia del terror que treu el màxim profit del seu potencial expressiu i dona una onada d’aire fresc al gènere. Entre els seus nombrosos al·licients, unes escenes de suspens gairebé irrespirables (menció especial al part en silenci, segurament un dels millors moments del terror contemporani) i la presència de l’actriu Emily Blunt, que aconsegueix fer brillar totes i cadascuna de les seves escenes. Una segona part era tot un repte perquè el llistó era alt, però Krasinski el supera amb molt bona nota i donant una lliçó de com evitar la simple repetició d’esquemes. La seqüela no només sap expandir l’univers argumental de la primera, amb uns apunts molt suggestius sobre quins serien els veritables monstres de la fi del món, sinó que se les manega per regalar-nos unes seqüències molt tenses que eleven la idea original a nivells encara més perversos i subversius. Només cal veure el pròleg per veure fins a quin punt el cineasta se l’ha pres seriosament. La pel·lícula s’ha convertit en la primera de l’era pandèmica que supera els 100 milions de dòlars de recaptació a la taquilla nord-americana.
En aquesta seqüela, la família Abbot es veu obligada a iniciar un perillós viatge per poder establir-se en una zona més segura, després que la granja on vivien es converteix en una zona particularment hostil. Pel camí, hauran d’aprendre a estudiar bé els moviments dels alienígenes, que cada vegada semblen tenir més matisos dels que semblava en un principi. Però el que acabarà essent un veritable desafiament és saber en qui es pot confiar i en qui no, perquè no triguen a descobrir que entre la resta de supervivents hi batega una maldat que no té res a envejar de la dels extraterrestres. Al llarg de 97 minuts (com s’agraeix que un film del gènere vagi al gra), Krasinski aprofita per trencar amb els seus propis esquemes i portar la història a terrenys inexplorats. Sí, es manté l’aposta per crear set pieces molt angoixants i jugar amb les possibilitats del silenci com a motor narratiu, però també hi ha un aprofundiment molt lloable en les motivacions dels personatges i en el retrat d’un món abocat a la seva reinvenció.
En aquesta segona entrega hi repeteix pràcticament tot l’equip de la primera, amb el magnífic compositor Marco Beltrami al capdavant, i al costat de Blunt hi trobem Cillian Murphy, Millicent Simmonds, Noah Jupe, Wayne Duvall, Lauren-Ashley Cristiano, Okieriete Onaodowan, Blake DeLong i Djimon Hounsou. Una bona prova de la influència del primer film és que ja ha tingut unes quantes imitacions (Netflix en va estrenar una que no li arribava a la sola de la sabata) i no seria estrany que ens retrobéssim amb els Abbot en una tercera entrega.
