Ja fa temps que s’ha obert un cert debat sobre les pel·lícules de Pixar i la seva (suposada) divisió entre les que són veritables obres mestres i les que són «menors». Com que veníem de Soul, unànimement aplaudida per crítica i públic, semblava que Luca, per fons i forma, pertanyia a la segona categoria, ja que es tracta d’una obra aparentment menys ambiciosa i amb una història menys complexa. Però com passa gairebé sempre, es tendeix a confondre «menor» amb «senzilla», que acostuma a ser una virtut i més quan parlem d’un gènere tan tendent a sobrecarregar les fites visuals.

Luca no només demostra que explicar una petita història pot reportar grans alegries, sinó que revalida que Pixar, quan es tracta de fer relats universals, juga en una altra lliga: aquesta meravellosa pel·lícula és una divertida, emotiva i molt enginyosa oda a l’amistat, l’amor i a la singularitat que agradarà a tot tipus de públic, i això és perquè fa un deliciós homenatge al valor de la faula fantàstica.

El Luca del títol és un petit monstre marí que viu amb por d’emergir del mar, perquè la seva família l’ha convençut que els terrestres, els habitants de Portorosso, són la veritable amenaça. Però un bon dia coneix Alberto, un noi que ha perdut la por a sortir a la superfície i que li ensenya els prodigis de la vida fora del mar. Es fan molt amics i tracen un gran pla: aconseguir una Vespa i poder veure món sense haver d’amagar-se de res i de ningú. Així que decideixen acostar-se al poble per apuntar-se a una carrera que els permetria complir el seu somni. Trobaran una aliada inesperada, Giulia, una nena que hi passa els estius amb el seu pare pescador. Els tres inicien un entrenament conjunt, però Luca i Alberto s’adonen que potser costarà d’amagar-li la seva identitat. Plena d’homenatges al cinema i la cultura italianes (atenció als cartells i a les escenes de films que apareixen en alguns plans), Luca és una joia de la narrativa per a tots els públics que aconsegueix que t’enamoris de tots els personatges.

Un factor clau és la seva vitalitat i sentit de l’humor (el gag del primer sopar, gat inclòs, és per emmarcar), sense que això impliqui descuidar una pàtina dramàtica que està molt ben resolta de principi a final. A la versió original, la pel·lícula compta amb les veus de Jacob Tremblay, Jack Dylan Grazer, Emma Berman, Maya Rudolph, Marco Barricelli, Jim Gaffigan, Peter Sohn i Marina Massironi. La magnífica banda sonora original és obra de Dan Romer, compositor de sèries com Maniac, Atípico, The Good Doctor, Love Life o Superman & Lois.