Joan Gual no vol morir en una guerra absurda i decideix desertar. Aquí comença l’aventura d’un home que persegueix el seu somni i explota el seu talent. Basada en la història real del «Cañón Catalán», el baríton de Sant Andreu que va triomfar a Espanya i a Amèrica, arriba a llibreries editat per Columna, El gran baríton, una història d’aventures, espionatge i revolució entre la Barcelona i l’Amèrica Llatina dels anys cinquanta.

Per què li deien el «Canó Català»?

El sobrenom li posen els periodistes a Amèrica durant la primera gira del 1953. Respon al fet obvi de ser català i per la potència de la veu, que «disparava» com si fos una canonada.

Estem parlant del seu propi avi...

El meu avi va morir quan jo tenia un any i mig. Sempre n’he sentit a parlar i per això s’ha convertit en una figura enigmàtica que m’havia d’imaginar per fotografies i discos.

Quina edat tenia el seu avi quan va ser cridat a files?

Acabava de fer els 18. Va desertar. Quan van entrar els Nacionals va tornar a Barcelona repartint menjar en un camió. Suposo que va desertar per la por. No tenia cap formació militar ni havia disparat mai un fusell. Si entrava en combat era home mort.

Què va passar amb ell quan va acabar la guerra?

Amb missatges en clau a través de la ràdio va avisar als pares que era viu. En acabar la guerra el van obligar a fer dos anys de servei militar a Ceuta. Quan va tornar, de seguida va descobrir l’afició pel cant i va començar a treballar la veu en acadèmies.

Com i per què va començar a esbrinar sobre la seva vida?

L’any 2000 li van retre diversos homenatges pels 25 anys de la seva mort. Hi vaig assistir i vaig ser conscient del bon record que en tenien d’ell molta gent. Escriure una novel·la va ser l’excusa perfecta per investigar la seva apassionant vida, que també explica, de retruc, tot el que va passar en aquella època en un vessant més històric.

Què va descobrir d’ell?

Que la seva feina era molt sacrificada i solitària. Sobretot en les gires per Amèrica. I que va dubtar si establir-se en algun país llatinoamericà on s’hi havien espavilat molts catalans.

Com va arribar a convertir-se en una figura de nivell mundial?

Als anys cinquanta aconsegueix un parell de vegades el premi Nacional de Lírica. Després va rebre ofertes per conduir la seva pròpia companyia de sarsuela, i és aquí quan el criden per anar de gira per l’Amèrica llatina.

Eren amics amb Kubala?

A Kubala el troba a Amèrica en més d’una ocasió, de gira amb el Barça. S’admiraven mútuament i s’intercanviaven entrades. Futbol i òpera no tenien per què ser incompatibles.

També va conèixer Fidel Castro...

Deia que els havia trucat personalment a l’hotel per avisar-los que davant d’una hipotètica intervenció ianqui, no els podria protegir. Per tant recomanava que marxessin de l’illa.

Va morir deixant una cita pendent al Teatre Municipal de Girona.

No hi va poder ser en vida, però aquella Cançó d’amor i de guerra que es va interpretar l’1 de maig del 75 va ser un emotiu homenatge a la intensa carrera del meu avi.