El crim del rol, el cas Bretón, l’assassí de la baralla o la desaparició de l’infant de Somosierra van commocionar a la societat i encara avui segueixen generant horror. La periodista Cruz Morcillo narra a Departamento de homicidios (Libros del KO) la crònica negra d’Espanya a través de les confessions i records de dos policies i dos guàrdies civils que van investigar en primera línia alguns dels homicidis més mediàtics, tràgics i misteriosos de les últimes dècades.

L’experiència i l’olfacte desapareixen després de la jubilació dels policies que van portar els grans casos?

Més. Els investigadors que donen testimoni reivindiquen que mai deixes de ser policia. «Segueixes portant el carnet professional en el qual posa ‘retirat’, tot i que si haguessis de tornar, tornaries», explica el capità Jesús Rubio.

Quin diria que ha estat el cas més important de les últimes dècades?

Més important per a qui? Perquè per a la família de qualsevol que hagi perdut un ésser estimat en un crim el seu cas és el més important. Podríem parlar de casos més mediàtics o de casos més complexos, però jo em nego a parlar d’importants o no importants.

Quin és el criminal amb menys escrúpols?

Qualsevol psicòpata ho és. Bretón va ser capaç de cremar els seus dos fills i mai va confessar el crim. L’assassí del rol va arrencar amb les seves mans les cordes vocals a un desconegut per seguir el joc de rol que havia dissenyat...

Parla de les coses que es van fer bé i de les que van sortir malament.

No és habitual que es parli d’errors i molt menys quan parlem d’assassins. Van sortir bé la majoria, i els seus autors van ser sentenciats i condemnats. D’altres no van sortir tan bé. Per exemple, el violador i assassí de la infermera Isabel Leo mai va ser jutjat. Els agents no van aconseguir convèncer el jutge que tenien indicis suficients. De vegades els errors són aliens als agents, però ells pateixen les conseqüències i, per descomptat, les famílies.

Porta anys escrivint sobre crims. Com conviu amb ells?

No es conviu amb el crim, se sobreviu. Jo, almenys. No tots els casos t’afecten igual, és obvi, però alguns deixen ferides importants en l’ànima. El pitjor és quan entaules relació més o menys estreta amb les famílies de les víctimes perquè acabes vivint el seu drama de manera personal i comparteixes el seu pòsit de desesperança i de tristesa.

Diuen que el primer cadàver mai s’oblida. Quin va ser el seu?

Una prostituta a la qual havia degollat ​​un client. La vaig veure en una cambra frigorífica de l’Anatòmic Forense i em va impactar molt aquesta crueltat, aquest sense sentit...

Potser les desaparicions siguin el pitjor, com la de Marta del Castillo.

Sí, perquè mai es tanca el cercle, sempre aguaita l’ombra de qui ja no hi és i la manca de respostes. La desaparició d’un ésser estimat, sobretot quan saps que ha estat víctima d’un crim com aquests casos, arrasa a tot el seu entorn.

Ara ens sorprèn el cas de Tomás Gimeno. Convivim amb el monstre?

Gairebé qualsevol pot ser-ho. De vegades ens neguem a creure-ho, però el mal existeix, hi és al nostre costat. Hi ha determinats detonants que poden desencadenar els fets més atroços.