La pandèmia ens va privar de veure Viuda Negra quan tocava i Marvel va haver d’elaborar un pla B per al seu univers expandit: va canviar l’ordre d’estrena de les seves sèries originals (WandaVision va acabar essent la primera, però en realitat havia de ser la segona) i es va dedicar a parlar del futur sense aclarir mai quan reprendria el calendari. El motiu? Que Viuda Negra mai no ha estat concebuda com un simple spin-off o una història paral·lela als esdeveniments de la trama principal, sinó com un veritable punt d’inflexió en què, resumint molt i sense entrar gaire en detalls, queda clar qui agafarà el relleu del personatge en futures entregues dels Avengers, presenta tot un ecosistema de secundaris que han vingut per quedar-se a la memòria col·lectiva i, finalment, obre uns quants fronts narratius que no es resoldran fins d’aquí a unes quantes sèries i pel·lícules. En definitiva, una nova demostració que Marvel té molt clar on vol anar i sap adequar l’estètica de cada film a les necessitats de cada personatge. 

En aquest cas, l’acció se situa just després dels fets de Civil War, quan Natasha Romanoff torna a casa per mantenir-se allunyada dels focus i descobreix que no tindrà cap altra remei que enfrontar-se als episodis no tancats del seu passat. Això passa per retrobar-se amb la seva família, en particular amb la seva germana Yelena, i plantar cara a l’implacable assassí conegut com a Taskmaster, l’epicentre d’una conspiració relacionada amb el programa d’espionatge que la va convertir en Viuda Negra.

 A partir d’aquí, la trama és una gimcana digna de Jason Bourne que alterna unes espectaculars set pieces d’acció (algunes d’elles, per cert, no tenen res a desmerèixer de les de l’esplèndida El Soldado de Invierno) amb uns tocs d’humor marca de la casa. I és que només Marvel aconsegueix, avui en dia, que 132 minuts passin com un sospir. 

La crítica s’ha dividit davant la pel·lícula, ja que hi ha molts especialistes que l’acusen de patir un dels grans mals d’algunes produccions de Marvel: la falta d’una identitat creativa al darrere. És cert que la notable realitzadora Cate Shortland no hi fa grans exercicis d’estil, però també ho és que sap treure el màxim partit del carisma dels seus personatges i aconseguir que les escenes d’acció estiguin en perfecta consonància amb la història. No inventa res? Potser no, però com a aprofundiment d’un personatge tan interessant com Romanoff surt més que airosa, i sap mantenir-te clavat a la butaca de principi a final. Un dels aspectes més encertats de la pel·lícula és el seu càsting: al costat de Scarlett Johansson, en la que deu ser la seva millor interpretació per a Marvel, hi brillen Florence Pugh, David Harbour, William Hurt, Ray Winstone, O.T. Fagbenle, Michelle Lee, Olivier Richters, Simona Brown-Zivkovska i la gran Rachel Weisz. La banda sonora, esplèndida, és de Lorne Balfe, compositor de les últimes entregues de la saga Mission: Impossible.