Avui per avui, sembla que la principal tasca que han d’entomar els artistes és la d’intentar orientar-se enmig de la confusió que regna en aquest trist moment (post)històric i encara no (post)pandèmic, per més que la seva desprotecció, la dels artistes, davant de l’oligarquia del mercat i dels diferents oracles de la cultura institucional, només sigui comparable al respecte i afalagament que reben, amb regularitat terapèutica, per part dels integrants dels seus amplis grups d’influència (uns biòtops, per cert, que segueixen vivint d’esquenes a amplis sectors de la societat, quasi sempre majoritaris). Ningú sap cap on anem i, fins i tot, no hi ha consens a l’hora de decidir d’on venim: la reconversió de l’estètica en filosofia de l’art —com promulgava Artur C. Danto ja fa una colla d’anys— ha donat com a resultat una mena d’associació simbiòtica entre l’artista i el teòric que resulta fonamental a l’hora d’entendre els meandres en els que ens trobem empantanegats. La idea és clara: es parla molt de la «bretxa» digital i s’obvia, en canvi, la més important de les «bretxes», és a dir, la cultural. O, per dir-ho d’una altra manera: mentre l’art contemporani segueix entotsolant-se, sobretot gràcies a l’afany per renunciar a la seva dimensió més plàstica i material però també poètica i irònica, el gruix de la societat (un gruix molt i molt gruixut) avança en una altra direcció, potser molt més adotzenada, però malgrat tot gens previsible i a voltes enormement estimulant.

Un festí només per a l’ull golós

Expliquem tot això perquè actituds com la de l’artista Jordi Mitjà i la del galerista Huc Malla s’endevinen com un antídot (allò que en Fuster deia de Bertrand Russell): proposar una residència des de l’àmbit privat no és gens habitual, i menys encara deixar que l’artista, espigolador per naturalesa, remeni a cor que vols en uns magatzems que vindrien a ser com la rebotiga històrica de l’espai en qüestió. En aquesta sentit, la Galeria Cadaqués oferia a l’artista un inversemblant embalum d’objectes i peces que podien anar des dels antics llistons del sostre interior del Bar Marítim, passant per les grans carpetes i els diversos embalatges d’obres, fins a serigrafies originals amb algun defecte de tiratge de figures com Adolfo Estrada o el gran Richard Hamilton. De fet, les referències a l’univers del britànic són constants fins al punt que Mitjà inventa una peça on proclama, literalment, que entre nosaltres i déu només hi hauria Hamilton (We_Richard_Dieu, 2021). L’artista, doncs, com a mèdium o missatger que tindria la funció oracular de connectar el cel amb la terra i a la inversa: Mitjà fa allò que millor sap fer i és ocultar-se subtilment rere el gest apropiacionista mitjançant una poètica madura que cada vegada li és, malgrat tot, més característica i reconeixible. De fet, Mitjà hauria inventat un llenguatge híbrid que fa bona l’herència de Duchamp a l’hora que especula sobre la possibilitat de crear una mena de versió bastarda dels Specific Objects de Donald Judd sense menystenir, òbviament, una mirada més propera que no està massa allunyada de la sensibilitat de figures com Brossa o Viladot.

Un festí només per a l’ull golós