Sembla que tothom parlés de María Luisa Bombal i la seva obra, i no és casual. No només perquè Seix Barral acaba de publicar una antologia de la seva obra, entre les quals es troben dos dels seus llibres més importants, La última niebla i La amortajada sinó també perquè en els últims temps s’ha estat denunciant l’absència d’escriptores dones en el realisme màgic. I Bombal és autora d’una narrativa impecable i atractiva i una història tràgica d’un moviment literari en el qual van brillar noms com Gabriel García Marques i Juan Rulfo.

Maria Luisa Bombal tenia vint-i-anys quan va publicar, a l’Argentina, La última niebla (1934), el seu primer llibre. L’obra va aparèixer a l’editorial Colombo, a càrrec d’Oliverio Girondo. L’escriptora havia arribat a Buenos Aires un any abans, amb l’afany d’oblidar un amor no correspost i que li havia arrossegat per un veritable vall de llàgrimes. Portava amb si una ferida de bala autoinfligida a la seva espatlla.

A l’Argentina, Pablo Neruda i la seva primera dona, Maria Antonieta Hagenaar, la van rebre al seu domicili del carrer Corrientes. Amb ells va viure dos anys. Neruda i Bombal, tots dos xilens, s’havien conegut a Santiago. Per Neruda no va passar desapercebuda la seva sensibilitat literària munida d’una intel·ligència esmolada i una visió única. Bombal es va introduir en el cercle literari del poeta i de la famosa revista Sur.

És a la cuina del departament de Neruda on l’escriptora troba el seu lloc per començar la seva primera novel·la. És per això que Neruda li dona el sobrenom de «mangosta», segons ell per què, com el mamífer oriental, «que s’acomoda en qualsevol part i és suau i discret». Borges, en una de les tantes caminades que realitzen per la ciutat, a l’escoltar el projecte que té per la seva segona novel·la, La amortajada (1938), afirma que serà d’execució impossible, perquè no es pot barrejar allò realista amb allò sobrenatural. Però Bombal no l’escolta i segueix escrivint.

El 1940 María Luisa Bombal torna a Xile. Un nou fracàs amorós li obre la ferida de la seva primera pena d’amor. El 21 de gener de 1941 espera a Eulogio Sánchez a la porta de l’Hotel Crillón. Després d’encarar-s’hi, Bombal el va disparar, ferint-li el braç. És empresonada, però només compleix una condemna de pocs mesos ja que el ferit l’eximeix de tota culpa. Ella va declarar: «al matar-lo matava la meva mala sort». Bombal s’havia convertit en una dona a qui les passions com l’amor l’arrossegaven fins a l’intent d’assassinat.

És La amortajada l’obra que és citada per l’escriptor mexicà Juan Rulfo com una gran influència en la seva joventut. No obstant això el valor folklòric atribuït a Pedro Páramo, la noció dels personatges morts i encara rondant per la vida són un ressò de la novel·la de Bombal. Per això no són pocs els estudiosos que avui dia proposen a Bombal com la veritable «mare» del realisme màgic. A La última niebla ja abordava el paper submís de les dones en la societat i el món dels somnis com escapatòria.

Per molts anys Bombal seria com aquella «mangosta» de Neruda, en la total discreció. Silenciada pel seu passat, i el seu alcoholisme, en la solitud, absent dels grans premis. Avui, per justícia històrica, el present la rescata d’aquella boira que tan significativa va ser en la seva obra. I mata al seu «chuncho».