Més de dues dècades després d’El sexto sentido, M. Night Shyamalan encara és un d’aquells cineastes que divideix el públic en bàndols. Per un costat, hi ha qui no li perdona gairebé res i mira amb lupa tot el que fa, i per l’altre hi ha qui entén que aquest senyor té tot el dret a alternar projectes més personals amb d’altres de més mercenaris, i que es poden reconèixer les seves (grans) virtuts sense endolcir els seus errors. Sigui com sigui, després de la famosa i una mica exagerada patacada amb Airbender i After earth, el cineasta està travessant un moment dolç i s’ha demostrat pel·lícules com La visita, Múltiple i Glass, o la desigual per suggeridora sèrie Servant.
A Tiempo (curiosa manera de traduir Old), adapta una crua novel·la gràfica de Pierre-Oscar Lévy i Frederick Peeters que li permet explorar el seu estil tradicional amb un pressupost moderat, fent gala d’unes idees molt notables de posada en escena. Ara bé, igualment serà un títol controvertit de la seva filmografia, i aquesta vegada per una de les especialitats de Shyamalan: el final, una aposta arriscada que no agradarà a tothom perquè juga a trencar expectatives en lloc de respondre-les.
Old ens presenta una família de vacances en un paradís tropical. Han sentit parlar d’una platja recòndita on mai hi ha gent, i decideixen sortir d’hora de l’hotel per mirar de localitzar-la. Quan hi arriben, la sensació és agredolça. Sí, és una veritable meravella de platja, però no estan sols en absolut, perquè no són els únics que n’havien sentit a parlar i que han tingut la pensada de buscar-la de bon matí. Però assumeixen la fortuna de ser-hi i es preparen per passar un dia inoblidable. Efectivament, ho serà: un accident posa al descobert que aquesta no és una platja convencional, ja que el temps hi passa d’una forma diferent. Fa envellir la gent en unes poques hores, i també les coses que hi van a parar. Atrapats sense poder demanar ajuda a ningú, els protagonistes hauran d’investigar les grutes properes per provar d’entendre el fenomen i escapar-ne amb vida. Shyamalan hi torna a demostrar perquè, diguin el que diguin els seus «haters», és un dels grans mestres del gènere: un cop més, juga hàbilment amb els detalls aparentment nimis i a crear suspens amb els mínims elements.
El resultat no està exempt d’irregularitats (amb una història com aquesta era impossible no passar-se de revolucions en algun segment, i té un parell de moments de resolució discutible) però igualment és un thriller fantàstic tan addictiu com inquietant en què destaca un repartiment encapçalat per Gael García Bernal, Vicky Krieps, Thomasin McKenzie, Rufus Sewell, Abbey Lee, Ken Leung, Eliza Scanlen, Embeth Davidtz i Alex Wolff, jove promesa que ha brillat a les dues entregues de Jumanji, Día de patriotas i Hereditary.
