L’afinadíssim melòman que fou Edward W. Said no tenia cap mena de dubte al respecte: «Per al públic -escrivia l’any 94 a The Nation-, veure (en contraposició a només escoltar) una interpretació musical forma part de l’experiència total». Allò que veiem, insistia Said, ajuda a potenciar qualitats com ara l’elegància o la claredat i, donat el cas, permet dramatitzar els errors inherents a la interpretació i a la sempre teatral direcció d’orquestra. Mirar la música (en rigorós directe, s’entén) implica una disposició d’ànim similar a la que suposaria escoltar la pintura.

En aquest sentit, qui també ho tenia meridianament clar era el gran Morton Feldman: compositor de plantejaments radicals (molt proper a Cage) i autor d’assajos d’una lucidesa aclaparadora (com ara Give My Regards to Eighth Street, traduït al castellà per Pensamientos verticales), va dedicar bona part de la seva vida i dels seus esforços creatius a aprimar la distància que separava la música de la pintura. Entre moltes altres perles, li agradava proclamar que la música només era música perquè no havia tingut a Rembrandt: la llum dels seus quadres, i en especial la dels seus autoretrats -insistia Feldman-, no tenia un origen natural (com la de Caravaggio o Monet), però tampoc inventat (com la de Piero della Francesca o Mark Rothko), sinó tot el contrari, és a dir, que es tractava d’una llum metafísica indissociable de l’alquímia (o de la màgia) pictòrica. Doncs això: «La nova pintura [deia referint-se a l’expressionisme abstracte] em va fer desitjar un món sonor més directe, més immediat, més físic que qualsevol cosa que hagués existit abans».

Enrique Brinkmann no va coincidir amb Feldman (n’és un lector apassionat) però sí que ho va fer amb un altre referent de la música contemporània com ara Cornelius Cardew. De fet, durant la fèrtil dècada dels seixanta, van compartir projectes a Colònia i més d’una conversa que, atès el maoisme militant del compositor britànic, devia ser com a mínim abrandada. Fos com fos, explica Brinkmann, el més important i allò que conserva de l’amistat amb Cardew és la seva coherència radical: «Podies estar més o menys d’acord amb ell -explica-, però el seu compromís amb el què feia i amb el què creia era total». Avui que està tant de moda parlar de pràctiques artístiques orientades políticament, caldria revisar actituds com la de Cardew, un personatge capaç d’arribar a uns extrems que avui ens semblarien directament suïcides (de fet, la seva pròpia mort segueix essent un assumpte prou obscur). Justament per això Brinkmann sempre ha preferit la coherència a l’estil: «Crec que mai he tingut un estil definit -confessa-, però en canvi sempre he intentat mantenir-me fidel a una noció molt bàsica de la pintura». I és que, continua un lúcid Brinkmann, la idea d’evolució en art no existeix: «El què es feia a les coves no és pot superar. Per descomptat que no estic en contra del nous llenguatges i formats. El que realment compta, però, és detectar aquelles qüestions que ens afectaven i que ens seguiran afectant».

Després de gairebé tres dècades d’exposar en col·lectives a la galeria Horizon de Colera, finalment arriba la seva primera mostra individual a terres empordaneses. La cosa no té pèrdua: pintura delicadíssima, subtil, només a l’abast de sensibilitats mínimament afinades, realitzada per un malagueny amb arrels germàniques (el seu pare era alemany), que es presenta a un espai fronterer, ubicat als límits de pràcticament tot (perifèria de la perifèria) i que gestiona una insòlita parella formada per una belga (Silvy Wittevrongel) i un italoamericà (Ralph Bernabei) que, per acabar-ho d’adobar, no només és artista sinó que també pinta. Aquesta és la radicalitat de Brinkmann: fer quadres que semblen partitures, reclamar-nos l’atenció (que està feta de temps) en un moment condicionat per les avideses de satisfacció immediata i seguir apostant, en definitiva, per una versió de l’art que, d’alguna manera, és un mirall de la naturalesa humana, és a dir, un compendi on la geometria i el caos inventen diàlegs insospitats amb l’objectiu darrer de fer possible una supervivència raonable. Pintura per a ser escoltada: la sonoritat d’Enrique Brinkmann és, senzillament, una meravella tan delicada com rara.