Al llarg dels anys, la companyia Dreamworks ha demostrat un domini indiscutible del cinema d’animació i les seves possibilitats comercials. Potser mai ha aconseguit el seu objectiu fundacional de plantar cara a Disney al seu propi terreny, però a sagues com Shrek, Madagascar i Kung Fu Panda hi va estar realment a prop, a banda que les taquilles sempre han acostumat a respondre bé als seus projectes. El bebé jefazo no va ser una excepció, ja que va recaptar una milionada malgrat que va arribar en un moment de forta competència. Però la que aquesta vegada no va reaccionar bé va ser la crítica, que la va lapidar unànimement com una de les pitjors pel·lícules de la companyia. El motiu? Una visió realment arcaica del concepte de família, que convertia la dona en una mera comparsa i a sobre sobreentenia quin ha de ser el seu paper en el món (un que ja porta uns quants segles allargant-se més del compte, per cert), i sobretot un humor de traç gruixut que l’erigia en una comèdia massa evident i faltada d’enginy. Però, dèiem, com que els números van acompanyar, i també va funcionar bé una sèrie televisiva que es va derivar de la primera pel·lícula, avui ens arriba una segona part també dirigida per Tom McGrath (que ho va fer molt millor a la trilogia de Madagascar) i que busca expandir l’imaginari per a futures entregues.

En aquesta ocasió, els germans Templeton han crescut i, com a bons adults carregats de complexes i problemes ajornats, s’han distanciat l’un de l’altre sense que res ni ningú sembli posar-hi remei. Però entra en escena un nou bebè amb instint de negocis que busca la manera de reunir-los en un projecte al qual no es podran resistir, però que desembocarà en una successió d’embolics que no sembla tenir final. S’assembla en moltes coses a la primera entrega, especialment a nivell d’estructura, tot i que s’hi nota que el director i el seu equip de guionistes han pres nota d’algunes crítiques i han volgut trencar uns quants clixés en relació a la unitat familiar. Ara bé, acaba essent fluixa de tan previsible i rutinària, i en aquest cas la perfecció tècnica no ajuda a oblidar unes solucions de guió que en alguns moments tiren d’esquena.

El millor d’aquest nou lliurament (Nadó en cap, en la versió doblada al català) és al final la seva banda sonora original (obra de Hans Zimmer i Steve Mazzro) i un esplèndid repartiment de veus a la versió original que inclou Alec Baldwin, James Marsden, Amy Sedaris, Eva Longoria, Jeff Goldblum, Lisa Kudrow, Ariana Greenblatt, Raphael Alejandro, Serenity Reign Brown, James McGrath i el presentador televisiu Jimmy Kimmel, que sempre s’apunta a un bombardeig.