Hi ha alguna cosa en la pintura de Floreal que transcendeix la pròpia època i les seves vicissituds personals, per més que aquestes, pels amants de les biografies atípiques, ofereixin un material absolutament preciós. És a dir: tot i que que Floreal encarnaria amb força exactitud la idea de Raymond Williams segons la qual és possible un «marxisme de la subjectivitat» (oposat -o complementari- al marxisme objectiu o tradicional, que fomentaria la impersonalitat de manera obsessiva), és igualment cert situar l’artista en una genealogia pictòrica que, per entendre’ns, té antecedents històrics tan singulars com ara aquells vells menjadors de sopa de Goya o, també entaulats, els menjadors de patates de van Gogh. La idea és relativament senzilla: són pintures (les negres de Goya i la de van Gogh) protagonitzades per una humanitat que sofreix o que directament malda per sobreviure, que menja per pura necessitat fisiològica (lluny queda la cuina tecnoemocional dels Adrià) i que, també, se’ns mostra sense la col·lecció de màscares que la societat inventa per fer de l’existència una autèntic simulacre cada vegada més allunat de la realitat. De fet, ja ho deia Alain Gheerbrant, amb motiu de la primera exposició retrospectiva dedicada a Floreal (Museu d’Història de Catalunya, 2003) quan afirmava que denunciar, per un artista, vol dir «despullar la realitat de les màscares amb les que ens vestim»: sense màscares, però, els rostres adopten un rictus estrany que sembla destinat a incomodar-nos a perpetuïtat.
La pintura de Floreal té una existència tan física com la de la carn. En aquest sentit, la seva obra ben bé podria ser llegida com una actualització permanent d’allò que Fernando Inciarte anomenava el «cos transfigurat de l’art». Seguint a Groys, escrivia l’especialista en metafísica: «En el decurs d’aquesta transfiguració l’art va deixar de reflectir fets aliens a ell mateix per convertir-se per primera vegada en el subjecte de la seva pròpia història: una singular narrativa, però aquesta vegada de cap mena de Jo. Tot plegat implicava que l’autorreferencialitat del nou art no quedava restringida a obres d’art particulars sinó que es va estendre a tot el cos de l’art [...] Un art que és subjecte ell mateix del patiment; un art que, enlloc de representar-lo simplement, és ell mateix el que pateix». Doncs això: la pintura de Floreal pateix de manera literal, s’encarna per convertir la matèria plàstica en un territori autònom on la comèdia i la tragèdia humana poden escenificar-se sense filtres.
