L’eficàcia d’un gest reivindicatiu (o l’abast del seu efecte) és directament proporcional al risc assumit per la persona que el du a terme? Fins a cert punt, la resposta seria afirmativa: és clar que no és el mateix clavar un cop de martell a una escultura de Miquel Àngel (com va fer Laszlo Todt el 21 de maig de 1972 al crit de «Jo sóc Jesucrist i he tornat de la mort») que llevar-se el xador davant del mateix aiatol·là (Iran, 1979) o, portat a l’extrem, quedar-se quiet davant d’una marxa de tancs que s’atansen implacables en la teva direcció (Xina, 1989). De fet, el gest iconoclasta de Todt (inscrit en una tradició iconogràfica molt concreta i, per tant, dirigit només a un públic catòlic i occidental) pot semblar anecdòtic quan el comparem, per exemple, amb les altres dues formes de micro-revolució: deixant de banda que només són a l’abast de personalitats profundament heroiques, allò que les multiplica fins a l’infinit és, paradoxalment, la seva aparent absurditat i, és clar, el fet de saber-se fallides d’avant mà. Morir esclafat o ser lapidada no és el mateix que pagar una multa i rebre una monumental estirada d’orelles.
Què li resta a l’artista, per tant, quan no està disposat a jugar-se la vida en l’intent? Què pot fer un creador contemporani davant del gest desesperat d’éssers anònims que no tenen res a perdre (ni tan sols la vida, ja que no els hi pertany)? Doncs renunciar al risc (literal) a canvi de la poesia (metàfora). En aquest sentit, la resposta al primer interrogant ja no seria afirmativa: un gest reivindicatiu, plantejat artísticament, extreu la seva força d’una determinada poètica que li és exclusiva. El risc, de manera anàloga, només (o en primer lloc) seria estètic: ho sabia en Chris Marker (enguany fa cent anys del seu naixement), com també ho sap en Francis Alÿs (va exposar al Bòlit el 2013) i en són conscients, no cal dir-ho, la majoria d’artistes presents a la magnífica selecció realitzada per Adonay Bermúdez. Començant, òbviament, per la gran Marina Abramović i una inquietant Teresa Correa amb qui s’estableix un diàleg tan fèrtil com insospitat: quan parlem de dissidència poètica ens referim exactament a això, a la capacitat que tenen algunes artistes per moure’ns en una determinada direcció, per esquinçar-nos per dins amb dits de seda, per arrabassar-nos el grapat de certeses que utilitzem per viure millor o, en definitiva, per desemmascarar-nos a nosaltres i a una realitat que troba en el menyspreu per la diferència un dels seus pilars més sinistres.
