I si, enlloc d’un concepte abstracte, allò que aglutinés una exposició col·lectiva fos la sensibilitat i la intel·ligència visual del seu comissari? I si, enlloc d’un teòric més o menys format en qüestions d’estètica, el comissari fos un artista? I si aquest artista, a banda d’escollir els participants de la mostra, assumís també el repte de dialogar amb tots ells de la única manera possible, és a dir, amb les seves pròpies obres?

Les afinitats electives

L’encarregat de portar a terme aquests desplaçaments és Ralph Bernabei, un artista italoamericà que ha sabut conjugar la seva tasca creativa amb la no sempre fàcil gestió d’un espai artístic (la galeria Horizon, dirigida per Silvy Wittevrongel) situat, a més, a Colera, una localitat amb caràcter però ubicada lluny dels centres culturals del país. Bernabei, en aquest sentit, encarnaria una mena de personalitat bicèfala que, a banda de produir obres, inventa diàlegs amb una sèrie de creadors amb els que manté evidents afinitats electives.

De fet, la idea no és nova. L’any 2009, l’artista Luís Gordillo sorprenia a tothom amb una insòlita mostra (titulada Cosmètica dogmàtica) que estava integrada per més d’un centenar de peces de diferents autors procedents del fons d’art de La Caixa. El Premio Nacional d’art plàstiques ho explicava així: «He aplegat les obres d’art per les seves relacions vitals. Perquè cada obra és un tros de vida, i es produeixen relacions dramàtiques». Unes relacions dramàtiques que per a Gordillo permetien convertir el dispositiu que tota exposició materialitza en una mena de joc teatral: «Fer dialogar les obres implica inventar contraposicions molt atractives, ja que cada una d’elles té algun element que la potencia i, quan les ajuntem totes, es creen elements teatrals. Són com diferents personatges que parlen entre ells».

Bernabei, amb tot, no ha volgut assumir la centralitat de Gordillo sinó que ha optat per dissoldre’s en el grup: la idea és oferir una alternativa visual i no raonada, com a mínim de forma explícita, al clàssic comissariat que es recolza en una tesi. Ben al contrari, Bernabei aposta per una dimensió sensualista i intuïtiva del fet artístic que, d’alguna manera, cerca de reconciliar-nos amb una versió de l’estètica que no estigui renyida amb el gaudi visual. Per fer-ho, el creador novaiorquès aglutina personalitats aparentment molt diferents però que comparteixen una enorme sensibilitat plàstica que, en darrera instància, té com a resultat un compendi de registres poètics.