Que un dels principals riscos que ha d’afrontar l’art contemporani —i la vida contemporània— és el de no sucumbir a l’amenaça de la teatralitat, de l’entreteniment anodí, del kitsch, dels exabruptes de la cultura de masses o, en general, de la progressiva pèrdua de sentit del món, és evident. Baudrillard, fidel a la seva habilitat per inventar conceptes, s’hi ha referit com a una mena de «transestètica de la banalitat», és a dir, un espai de la insignificança o de la simple al·lèrgia a la transcendència que, com a mínim, ens pot acabar provocant indiferència (fins a l’extrem de l’abúlia radical). Tanmateix, un altre dels principals riscos que ha d’afrontar l’art contemporani —la vida, en aquest cas, és menys procliva a abismar-s’hi— és el de l’excés de transcendència: es tracta de dues pulsions extremes que comparteixen protagonisme i que caracteritzen, finalment, una forma de bipolaritat que sol condicionar la majoria de plantejaments artístics actuals. Ras i curt: o pequem de lleugers, o pequem d’afectats.

Llàgrimes en la justa mesura

Justament per això, s’agraeix enormement una mica de sentit comú que sempre adopta la forma del terme mig, com ara el que planteja la proposta de Narcís i Martí Gironell: Poptairs és una sèrie pictòrica i un compendi de textos que ens parlen de tot allò contingut entre el profund dolor i l’alegria desfermada, un territori de perfils més aviat suaus on les emocions s’expressen subtilment, a voltes mitjançant unes llàgrimes que poden ser de moltes menes. La idea nuclear, ens recorda el Gironell escriptor, és que tot i ser cert que les llàgrimes «sovint acompanyen processos dolorosos, de pèrdua, de mals moments», també és veritat que «se’n vessen de plaer, de riure [...] Un cop apareixen, però, tenen el do miraculós, gairebé màgic, de netejar, d’aplanar el camí i de fer-nos veure més clar què hem de fer o cap a on hem d’anar». Sigui com sigui, la gràcia de Poptairs és que, més enllà de l’univers receptari propi de l’autoajuda, accepta (i de fet reclama) nivells de lectura, uns registres que van des de l’esteticisme més acurat fins als perfils sinistres i inquietants d’uns éssers que semblen existir només per a ser contemplats.

Després d’Once upon a time... (2016), aquesta nova col·laboració entre cosins fa evident (val a dir que contra tot pronòstic) una sintonia basada en la perfecta asimetria dels seus plantejaments i amb la complementarietat de les paraules i de les imatges pintades: complementàries, en qualsevol cas, perquè saben (i poden) existir, també, per separat.