Pere Maruny publica la novel·la La mort del altres, narració en primera persona d'un jove que s'escapa de casa per anar a viatjar, durant anys, per diversos continents. Viatge que es torna interior, personal i que escapa de tota recepta. Maruny (Manresa, 1974), exbateria dels mítics Komando Moriles, periodista i actual regidor a l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà per la CUP, combina la vida rural i la política amb la seva passió per l'escriptura.

Sembla un home de camp, un pagès il·lustrat... 

Ha, ha, ha, no, pagesos eren els meus besavis, l’avi ja es va dedicar al comerç i els pares eren funcionaris. Passa que, per algun tipus de miracle, la família ha pogut conservar el mas familiar, que és on vivim ara nosaltres. La precarietat econòmica i la consciència de la insostenibilitat del món actual ha fet que readoptem certes formes de viure i actuar que tenen més a veure amb els nostres avantpassats.

S'ha reclòs a la masia, o la masia s'ha reclòs en vostè?

Moltes masies es van transformar en cases benestants a finals del segle passat, però no estaven pensades per això, originàriament, sinó com a unitats productives directament relacionades amb la terra. Poc a poc anem tornant cap allà. 

Com es porta la vida política com a regidor amb la vida literària?

Des de fa dos anys que soc regidor a l’ajuntament de la Bisbal. Per a mi la política és un deure cívic per on tothom hi hauria de passar. Una, màxim dues legislatures, i cap a casa. Només amb això ja seríem una democràcia més de veritat. Per sort, ho puc compaginar amb l’escriptura, i amb les altres feines que haig d’anar fent per tirar endavant.

Exbateria d'un grup de ska i periodista. Sembla un home orquestra...  

El que passa és que vaig començar molt jove! Tenia 14 anys quan vam fer els Komando Moriles, i la vida és molt llarga i hi ha temps per tot. Però sí que soc una mica tastaolletes: la curiositat mou el món, l’especialització només són els engranatges. Amb tot, la literatura sempre m’ha acompanyat, d’una manera o una altra. Però ja ho diuen, també: aprenent de tot, mestre de res.

L’anterior novel·la, No caminem sobrats de gent bona, va sorgir de la mort del seu pare. D’on neix aquesta?

De l’ambició literària, de la voluntat expressa i conscient de fer de la literatura la meva forma d’entendre i dialogar amb el món.

Fa la sensació què busca alguna cosa en el passat, el personal i el dels seus personatges.

Hi ha un fil conductor que ens uneix amb el nostre passat, la nostra història, personal i col·lectiva, en siguem conscients o no. El sistema ens vol desconnectats, sense arrels, perquè això ens fa dependents i més vulnerables. Precisament les arrels és el primer que se’ls hi roba als pobres, a la gent que ha de migrar... 

Com es viu la mort dels altres?

Morint-la amb ells.

En la novel·la no hi ha cap clau, cap consell de com fer el viatge.

I aquesta és la clau! No hi ha receptes, sigues tu, deixa que els demés siguin com són. El món s’ha convertit en una còpia de la còpia de la còpia. A la merda, amb això!