Clint Eastwood és un d’aquesta casos de retirada constantment anunciada i també ajornada. Des de fa més o menys una dècada, tothom actua com si cada pel·lícula seva hagués de ser la darrera, i de fet semblava que la seva carrera es limitaria a transcórrer rere les càmeres. Però quan ja tothom donava per fet que ja no tornaria a fer doblet, va i protagonitza el thriller La mula, que a més és una reflexió molt lúcida sobre el dol, la vellesa i el llegat. I ara, quan semblava que allò era una anomalia que no es tornaria a produir, arriba Cry Macho, on Eastwood posa els seus 91 anys al servei d’una senzilla història amb aires de western que, en alguns aspectes, és una sentida metàfora de les transformacions dels escenaris de la seva filmografia. No és, en absolut, un dels seus millors treballs, però impacta veure com el seu director, lluny de conformar-se amb projectes que li posin fàcil o li permetin viure de la seva llegenda, encara tingui esma per fer introspecció.
Basada en una novel·la de N. Richard Nash, adaptada per ell mateix al cinema, Cry Macho se situa el 1978 i comença presentant-nos els hàbits del seu protagonista, Mike Milo. Home de poques paraules, va ser una estrella del rodeu fins que es va retirar a criar cavalls. Un bon dia, un antic superior li demana un favor: que vagi a buscar el seu fill petit a Mèxic, perquè els problemes amb l’alcohol de la mare està fent insostenible la seva convivència. Milo accepta, perquè portar un adolescent d’un costat a l’altre de la frontera no ha de ser tan complicat. Però el trajecte es torna molt més agitat del que s’esperava i, pel camí, aprèn a conèixer molt millor el noi i, sobretot, a si mateix. Que ningú s’esperi trobar-s’hi un Sin perdón: és, com aquella, una pel·lícula essencialment crepuscular que mira cap als fonaments del gènere, però aquí tot plegat és molt més auster i previsible perquè no aspira a cap altra cosa que ser una faula.
A Eastwood li interessa particularment explorar la relació entre el cowboy i el nen, una mica a l’estil Raíces profundas, per parlar de la desaparició d’un món i d’un estil de vida que ja no tornaran mai més. Ara bé, més enllà de les seves irregularitats, no hi ha dubte que Eastwood continua sent un narrador superlatiu que sempre, sempre treu un punt de veritat a tot el que fa. Un bon exemple d’això és com treu punta al seu personatge tradicional, que aquí es mostra amb una distància irònica absolutament entranyable. Al seu costat a Cry Macho hi trobem secundaris com Eduardo Minett, Natalia Traven, Fernanda Urrejola, Sebestien Soliz, Horacio García Rojas, Daniel V. Graulau, Ana Rey, Brytnee Ratledge, Paul Lincoln Alayo i el també cantant Dwight Yoakam.
