Paco Villar relata a El asesino anda suelto: diez casos por resolver, editat per Comanegra, la Barcelona més fosca i truculenta. Deu crims de diferents tipologies, succeïts durant els anys de la dictadura franquista, que per una raó o una altra, van quedar oblidats i els seus assassins mai van pagar per les seves malifetes.

Hi ha una història oficial i una d’alternativa?

L’alternativa és, sens dubte, la més interessant, sobretot aquella que no s’explica per les raons que sigui i que, realment acaba sorprenent.

De totes aquestes Barcelona, quina és la seva preferida?

He gaudit amb tots els llibres que he escrit. Estic molt satisfet de la feina feta en els dos que vaig dedicar als Cafès, que em van transportar fins al segle XVIII, quan es van convertir en el centre de la vida econòmica, política i social. Però, segurament, els meus temes favorits tenen a veure amb aquesta Barcelona oculta, pecadora i transgressora.

En aquest llibre parla de crims durant els anys del franquisme. Com era aquella Barcelona?

La Barcelona de la postguerra era una ciutat immersa en una misèria generalitzada, una ciutat de vencedors i vençuts, en la qual la repressió política, policial i moral era asfixiant. Van ser els anys del racionament -la cartilla estava vigent des de 1939-, de la xapa de l’Auxili Social, de la targeta del fumador, de la manca de carburant... I a conseqüència d’això, va sorgir el fenomen de l’estraperlo que va marcar la vida barcelonina durant més d’una dècada.

El resultat?

El resultat va ser una Barcelona de contrastos, amb unes classes mitjanes que no tenien recursos per acudir a al mercat negre, mentre les classes altes no només vivien al marge de les penúries, sinó que s’enriquien.

Llavors l’oci curava?

Per als barcelonins de la postguerra les estones d’oci es van convertir en la millor manera d’oblidar el passat, de seguir endavant i de suportar les penúries. El cinema, els toros, el futbol, la boxa, les revetlles, les manifestacions patriòtiques i religioses constituïen els entreteniments bàsics de l’època. Però en aquest context repressiu i de carències bàsiques, per sorprenent que sembli, es va iniciar un dels períodes més llegendaris de la vida nocturna barcelonina.

Quin dels deu casos és el que més li va cridar l’atenció?

Si n’hagués de triar només un, potser escolliria el cas de la baronessa Von Fries perquè va ser el primer que em va caure a les mans i va ser el que va donar origen a la idea del llibre. Un personatge de l’alta societat i suposada espia internacional, jove i atractiva, relacionada amb l’aristocràcia espanyola i catalana, que va ser trobada morta en estranyes circumstàncies en un pis del carrer Diputació.

Un homosexual matat a cops de destral, una prostituta obsessionada per les joies ...

Totes les víctimes, el respectable antiquari, el mecànic amb aspiracions socials, les dues mestresses de casa, la jove immigrant que buscava col·locació com serventa, l'home de costums morigerats amb un secret inconfessable i la dona que sabia massa, totes, són un pur reflex de l'època en què van viure.

La idea que l'assassí camina solt deixa un buit...

Han passat més de seixanta anys del crim més recent. El que deixa és un misteri indesxifrable i una sensació d'injustícia perquè els autors s'han alliberat del càstig. Tots han d'estar morts i enterrats, i, evidentment, ja és massa tard per trobar els culpables.