Any rere any (i ja en van dotze, que no és poca cosa), el projecte de mostra col·lectiva Empordoneses segueix esforçant-se (amb notable èxit) per fer visible el paisatge creatiu que li és més immediat i, per fer-ho, assumeix el repte que suposa cercar algun paraigua conceptual on aixoplugar l’extraordinària -per diversa- col·lecció de veus, propostes i mirades que acull. De fet, el rebedor teòric ens el sol regalar la cita que encapçala els plantejaments de cada edició. L’any passat, sense anar més lluny, el gran Robert Musil servia als comissaris Enric Tubert i Pilar Farrés per situar les coordenades d’un projecte coral que es desplegava a partir de l’epicentre encarnat per la figura, gairebé mítica, del nostre particular pare espiritual del submarí: «La possessió d’una idea, per genial que sigui -va escriure l’autor de L’home sense atributs-, no té gens d’importància. Hem de mirar de transformar-la desesperadament en accions. Sols d’aquesta manera la posseirem». Narcís Monturiol, per entendre’ns, encarnaria el típic representant d’aquella modernitat un xic ingènua que encara creia en el progrés il·limitat i la seva capacitat emancipadora. L’aparició de les vacunes per mitigar els efectes de la Covid vindrien a donar-li la raó, tot i que l’estat del planeta, en termes generals, posaria contra les cordes la seva concepció de la realitat i de les possibilitats de la ciència i de la tècnica per fer-nos millors i més lliures (ben mirat, no aconsegueixen fer ni una cosa ni l’altra).
Potser per això, només un any després, la cita escollida (insistim: autèntic rebedor conceptual de cada edició) és d’algú tan científic i alhora tan raonablement escèptic com l’enyorat Jorge Wagensberg: «El coneixement de la realitat mai no és pur, qualsevol bocí de coneixement és una combinació promíscua de ciència, art i revelació». Bonica i poderosa imatge: pensar i crear entesos com una «combinació promíscua» d’elements que, donat el cas, poden arribar a ser antagònics. Segurament és aquesta característica la que defineix, en darrera instància, el què qualsevol exposició col·lectiva encarna: un intent de posar de costat elements destinats a flirtejar entre ells i amb uns espectadors que, sense saber-ho, participen d’un fenomen, en el fons, extraordinàriament recent. I és que quan parlem d’art i d’artistes ens referim a una realitat complexa que, com Monturiol, és filla de la modernitat i de tres realitats que sorgirien indissolublement unides a ella: (1) l’estètica entesa com a discurs autònom dins del corpus filosòfic que, a partir de Kant, defineix l’obra com a objecte de contemplació desinteressada; (2) l’aparició d’institucions com el museu o les galeries d’art que arrenquen l’obra del seu context religiós o de poder bo i legitimant-la, finalment, com a realitat independent; i (3) l’existència d’un mercat que li atorgui un valor de canvi determinat. Aquest seria l’ABC que fa possible, des de finals del segle divuit, qualsevol mostra on l’obra i l’artista gosin erigir-se en altaveu de qüestions que, poc temps abans, li haurien resultat impròpies (insistim: abans no hi havia art, ni obres, ni artistes en el sentit que avui els entenem).
La idea d’Empordoneses, en qualsevol cas, és bona en la mesura que assumeix el risc d’escollir propostes interessants enmig de la cacofonia visual en la que vivim immergits (quelcom, per altra banda, gens freqüent: només cal mirar el guirigall indigerible que regna, per exemple, a la Ruta de l’Art de Castelló d’Empúries). Si, a aquest fet, hi sumem la voluntat d’incorporar textos realitzats per professionals de diferents àmbits (literari, científic, poètic) aleshores l’encert es rebla: el resultat és un mapa divers o, potser millor, un inventari de fragàncies que aconsegueixen moure’ns en múltiples direccions, a vegades lleugeres i lúdiques, sovint poètiques, i en comptades ocasions inquietants i transcendents. La selecció d’artistes és molt encertada: cas per cas, la visita paga sobradament la pena. Sigui com sigui, és important no oblidar que les exposicions col·lectives sempre porten incorporat un risc enorme: saber discriminar a favor de les veus més rellevants és el primer requisit que cal tenir en compte. Qualsevol alternativa, diguem-ne, més democràtica, està condemnada al fracàs.
Lenta evolució
Un projecte amb recorregut
Plantejada inicialment com una iniciativa limitada per qüestions de gènere (d’aquí el «dones» inscrit a «Empordoneses») de seguida va optar per centrar-se en allò realment capaç de generar «comunitat», a saber, el sentiment de pertinença a un col·lectiu, l’artístic, que corre el risc de normalitzar la precarietat que afecta al sector. En paraules de Pilar Farrés, impulsora del projecte juntament amb Enric Tubert: «Empordoneses funciona sobre la base d’un fil conductor que cada any és diferent, però sempre vinculat al canvi social que viu el món». Enguany, l’ecologia es el centre escollit.
