La novel·la La lamentabilitat de les coses s’inspira en els anys d’infància i adolescència del seu autor, Dimitri Verhulst, que després que la seva mare se n’anés de casa, va acabar vivint amb el seu pare i tres oncles en un poble on l’alcoholisme, les baralles de bar i l’atur eren el pa de cada dia. Supervivent nat, Verhulst sap aprofundir en aquell món aconseguint una veritable oda a la decadència. Publicada en una vintena d’idiomes, ara arriba en català traduïda per Gemma Vilanova a través de l’editorial amb seu a Girona Edicions de la Ela Geminada.

La seva mare el va abandonar quan era adolescent...

Cap als onze anys, la meva mare em va fer fora de casa perquè va conèixer un home que no volia conviure amb el fill d’un altre. Això un nen ho viu com una traïció. L’únic que va significar per mi és que no vaig trigar gaire a prendre consciència que sóc l’únic responsable de la meva felicitat. Primer vaig perdre la mare i, al cap d’uns mesos, la fe en Déu. Les dues coses van juntes.

Tot l’ambient que l’envoltava era alcohòlic. Era l’habitual, llavors?

Si aquell estil de vida hagués estat normal, segurament no hauria necessitat d’escriure sobre el tema. Per descomptat que era més que excepcional que un pare bevedor i tres oncles bevedors pugessin una criatura. També és per això que en un determinat moment un tribunal de menors em va enviar a un centre. I així i tot vull puntualitzar que mai no em va faltar amor, en aquell baluard masculí.

Què és més belga, el ciclisme o la cervesa?

Els tòpics ho són perquè tenen una base certa. Qui vulgui entendre Bèlgica, primer ha d’enfilar-se a una bicicleta. I la cervesa també és una part important de la nostra identitat. No conec cap altre país on, a les quatre de la matinada, encara puguis entrar a tants bars. L’alcohol està integrat en cada detall del nostre teixit social.

En quina mesura el passat ens condiciona?

Donem massa importància al poder del passat. La vida em sembla massa curta per haver de tenir constantment en compte la meva infància. Simplement no permeto que el meu passat influeixi sobre, posem per cas, les meves relacions amoroses. Perquè el passat senzillament no s’ho mereix.

A l’escola tampoc li anava bé...

Els meus professors, que eren catòlics i autoritaris, feien tot el possible per no deixar-me pensar per mi mateix. En part és per això que mai no m’han interessat els títols. Veia massa persones que estaven satisfetes amb la seva intel·ligència només perquè tenien un diploma. Els autodidactes no deixen de formar-se ni perden mai la curiositat.

La novel·la és un drama còmic. L’humor fa la vida més suportable?

Tenim humor perquè tenim dolor. Posa totes les bromes del món l’una al costat de l’altra i sabràs on tenim les ferides. Per què de què ens en riem? Dels homosexuals, dels jueus, de la mort... Molt a poc a poc anem enderrocant els tabús i les angoixes amb humor. Riure és tan sols una manera més agradable de plorar.