Si fem cas a Susan Sontag, la depressió és la forma que adopta la melancolia quan perd tots els seus encants. O, dit d’una altra manera: mentre que, històricament, la melancolia era un estat anímic (un temperament saturnià) associat als creadors de tots els àmbits i, en particular, als místics, la depressió, més democràtica, és el pou d’indolència on se sol caure sense motius aparents ni efectes remarcables (la seva major crueltat, com a malaltia, és la capacitat que té per a passar desapercebuda). La melancolia era pre-moderna; la depressió, en canvi, és un dels signes distintius de la nostra contemporaneïtat. Sigui com sigui, ens recorda Anna Adell al seu assaig Atrapados por Saturno, hi ha antecedents tan notables, si més no des d’una perspectiva artística, com els del barroc espanyol: els seus pintors i poetes ja van començar a denunciar la gran mascarada social i a situar-se en un espai mental molt proper «a la incertesa actual -continua Adell-, la por al futur, la cultura de la culpa, la textura il·lusòria de la realitat, la vida com a simulacre i la sensació de que mecanismes ocults confabulen contra el lliure albir». La gran diferència? Doncs que «per a nosaltres, després de la caiguda del teló del theatrum mundi, quan finalitza la funció, no hi ha res més».

Vivim en un buit molt ple. Les pintures de Daranas semblen entestades a recordar-nos-ho: els seus subtils cossos amb pells d’anilina miren a través de finestres-mirall que no porten enlloc. Impossible no pensar en aquelles habitacions anònimes d’hotels igualment inconeguts de ciutats líquides descrites, a la perfecció, pel gran Joseph Brodsky: «Inanimats per naturalesa, els miralls de les habitacions d’hotel són més deslluïts encara de tantes coses que han vist. El que ens retornen no és la nostra identitat sinó el nostre anonimat, sobretot en aquesta ciutat. Perquè aquí l’última cosa que tens ganes de veure ets a tu mateix […] El resultat final és, òbviament, la negació mútua. Un reflex possiblement no pot tenir en compte un altre reflex. La ciutat és prou narcisista com per convertir la teva ment en l’amalgama de darrere el mirall, alleujant-la de les seves fondàries».

Aquest és el parany que s’oculta rere les obres de Daranas: rere la seva aparença lleugera (i de la promesa d’alleujament de segons quines fondàries) s’oculta, com dèiem, un buit molt ple poblat per éssers antropomòrfics però que semblen haver perdut tot rastre d’humanitat. La bellesa juga el seu millor paper que és el d’esdevenir inquietant: acurada, a voltes virtuosa, sense marge d’error, és a dir, perfectament terrible.  

Il·lustració i un imaginari proper

Francesc Daranas mai ha dissimulat els seus orígens gràfics sinó més aviat tot el contrari: dibuix amb tinta i coloració amb anilines, paper i figuració extreta directament de l’imaginari popular ens situen, d’entrada, davant un treball genuïnament il·lustratiu, és a dir, davant una mirada que no només no defuig la impuresa dels seus referents sinó que s’hi submergeix conscient de la informació que contenen. 

Francesc Daranas

Art en Brut, Banyoles. Carrer de Francesc Macià, 3-5.