Els quinze episodis d’Una educació retraten -en forma de memoir- les vivències d’un jove català (saltenc) a Londres durant la dècada dels setanta. Miquel Berga, l’escriptor i professor de la literatura anglesa expert en Orwell, relata els anys a l’estranger, on arriba des del Salt de classe treballadora a la capital britànica més cosmopolita colant-se en un avió.
Neix a Salt, com era la família?
Eren de la noblesa. Vull dir, de la noble classe treballadora que, a Salt, era una barreja de treballadors de la indústria i del camp.
Com recorda la seva ciutat natal en aquells anys d’infantesa?
Un poble, com tants, però marcat per la seva proximitat amb Girona i per la tradició de la indústria tèxtil que va condicionar molt el desenvolupament històric del que, en principi, era un nucli rural. D'altra banda, teníem Girona tan a tocar que també vivíem amb una certa consciència de ser l’extraradi de la Girona conservadora.
Per què va fer les maletes?
Suposo que pel natural sentit d'aventura de qualsevol jove. I per raons pràctiques: si volies estudiar, per exemple, l'única alternativa era anar-se'n a Barcelona. En el meu cas el petit extra va ser que, posats a fer, vaig anar-me'n a Londres.
El seu viatge no va ser precisament en primera classe...
Anar de polissó era clarament l'opció més barata (riu). Els controls sobre els viatgers que patim avui dia no tenen res a veure amb l'ambient dels aeroports dels anys setanta.
Diu: «tenia vint anys i dos números de telèfon». Com va ser començar de zero?
Tenir vint anys i dos números de telèfon no és començar de zero: la joventut i la capacitat de fer amistats són actius d’un valor potencial incalculable.
Com viu un català a l’estranger?
Afortunadament, i malgrat les òbvies dificultats, vaig viure el meu temps a Londres com una aventura i una oportunitat. Una «educació».
Com es veia tot des de tan lluny?
T’ajuda enormement a entendre com és el teu propi país. Si a un peix li preguntes què és l’aigua difícilment sabrà que contestar. Això explicava Foster Wallace.
És conegut per escriure sobre Orwell. S’ha tornat orwel·liana, la nostra societat?
Orwell no tenia cap vocació de profeta, però sembla clar que la posteritat ha acabat confirmant molts dels seus temors i denúncies, que va fer amb un vigor intel·lectual i un gust per la polèmica que segueixen essent, avui dia, una inspiració per a molts.
Cal a Catalunya un «fair play»?
El fair-play és un dels grans valors de la vella tradició liberal britànica. Si fóssim capaços de posar la veritat per davant de la ideologia i de practicar el joc net, la justícia social i la concòrdia caurien pel seu propi pes.
No tenim gaire de la ironia anglesa, els catalans, encara que sigui irònic el que passa.
A Catalunya hi ha molt de sentit de l’humor, però molt poc sentit de la ironia. Això no ens priva pas de viure situacions que resulten iròniques i surrealistes i el que calgui.
"Una educació. Una memoir de Londres durant els setanta"
MIQUEL BERGA
Univers, 144 pàgines
