Lamb és una d’aquelles produccions independents que, quan arriben als festivals, comencen a forjar-se una aureola d’indispensables que fa especialment llarga l’espera per veure-la. Un dels festivals on va triomfar va ser el de Sitges, on es va endur els premis a millor pel·lícula i de millor actriu per a Noomi Rapace. Però malgrat els reconeixements, malgrat el culte creixent que està recollint arreu del món, la crítica s’ha dividit: hi ha qui la veu com una esplèndida representant de la nova onada del Folk Horror que inclou títols com The Witch o Midsommar i, per contra, hi ha qui la veu com una presa de pèl que confon un estil pausat i contemplatiu amb no tenir realment res per explicar. En tot cas, és una d’aquelles pel·lícules que no deixen indiferent ningú, sobretot perquè parteix d’una premissa que s’acaba fent incòmoda, estranya i controvertida.

Els protagonistes de Lamb són un matrimoni que viu aïllada del món, en una granja d’Islàndia. La seva vida es basa en una concepció molt metòdica de la realitat, amb unes tasques diàries molt marcades i una comunicació tirant a limitada. No tenen fills, però no per falta de ganes. Un bon dia, a la granja troben un nadó. Però no és un nadó convencional, és mig humà i mig ovella. Decideixen quedar-se’l sense donar més importància a l’anomalia, perquè el veuen com una oportunitat de formar una família. Però a mesura que passa el temps, la presència d’aquest ésser torpedina la seva vida quotidiana i els porta a situacions que mai s’haurien imaginat.

Dirigida per Valdimar Jóhannsson, la pel·lícula aposta per un ritme pausat que va generant una tensió cada vegada més irrespirable, aconseguint un clima d’estranyesa que porta a una resolució tan lògica com, en el fons, simbòlica. No és apte per a tots els paladars, però com a bon producte de Folk Horror viu més de les atmosferes i de fer preguntes que no de donar respostes satisfactòries. En aquest sentit, un dels aspectes més interessants és com el director aconsegueix integrar uns notables efectes visuals a la història. Juntament amb Rapace, en un dels millors papers de la seva carrera, trobem els desconeguts però molt efectius Hilmir Snær Guðnason, Björn Hlynur Haraldsson, Ester Bibi i Ingvar Eggert Sigurdsson.