L’exposició de Dolors Bosch (Girona, 1941), acuradíssima, té tota ella un aire de fer balanç. La mateixa artista ho confessa (amb un deix gairebé agustinià) des de la distància tranquil·la: «No és que els anys passats hagin estat perduts ni de bon tros —diu a les primeres línies del text que prologa el catàleg—, sinó que amb el pas del temps els camins es configuren de mil maneres, amb ziga-zagues, de tarteres i esllavissades de mal seguir. Llavors no queda més remei que fer una parada en el temps, per reiniciar de nou el camí desdibuixat amb un altre alè més tranquil, tot trobant el que buscaves sens buscar el que encara no ho has trobat». El resultat, òbviament, destaca per la seva concreció, per la pausa i la reconcentrada intensitat: terracota o teixits, pintura o dibuixos arquetípics, tot plegat ens trasllada al sempre fèrtil però mesurat territori de la maduresa.
