En Clifford, el gran gos vermell, no para de renovar la seva popularitat. La seva primera aparició es va produir fa gairebé 60 anys, quan Norman Bridwell el va convertir en el protagonista d’una saga de llibres infantils que van donar la volta al món. El seu nom es va fer imprescindible per a una nova generació d’espectadors i lectors quan, a principis dels 2000, va comptar amb la seva pròpia sèrie televisiva, que adaptava els relats de Bridwell i modernitzava alguns dels seus temes. Ara fa pinta que el protagonista farà una nova enlairada amb Clifford, el gran gos vermell, una pel·lícula que, alternant animació digital i imatge real, s’ha convertit en una de les grans sorpreses d’aquesta tardor a la taquilla nord-americana. La crítica, a més, n’ha destacat la seva capacitat per fer entreteniment familiar sense caure en tòpics infantils ni desatendre el públic adult.
Dirigida per Walt Becker, la pel·lícula és una gènesi del personatge en línia de grans títols recents del gènere com Paddington. La protagonista, Emily, és una nena que aspira a tenir una mascota malgrat les reticències de la seva mare, que sempre està de viatge de negocis i la deixa amb el seu oncle Casey. Un bon dia, la nena es fa amiga d’un rescatador d’animals amb poders màgics que li regala una exemplar únic: un gosset vermell. Tot i saber que acceptar el regal li pot portar molts problemes a casa, Emily s’emporta la mascota per tenir-ne cura. Però el que no es podia imaginar és que, l’endemà, es despertaria amb un gos de tres metres que té una curiositat incontrolable per conèixer Nova York. Els protagonistes hauran de vetllar perquè l’animal convisqui amb els seus veïns i pel camí aprendran que Clifford és, al final, un símbol de la tolerància i el respecte a la diferència. Tècnicament impecable, Clifford, el gran gos vermell és un conte molt simpàtic que sap sortejar determinats clixés del gènere i prendre’s la història amb un humor.
