La casa de papel va començar com una aposta típica de cadena generalista i es notava: a banda de la durada (excessiva) dels primers episodis, durant les dues primeres temporades quedava molt palès que el seu arc narratiu no estava pensat per anar gaire més enllà d’un primer atracament. Quan Netflix va posar la sèrie al seu catàleg, la cosa va donar un tomb inesperat. Es va convertir en un fenomen global, fins al punt que noms com Stephen King van expressar públicament la seva admiració, i la plataforma va assumir directament la producció de les següents temporades. El resultat? Una clara millora del nivell de producció (agradi més o menys és innegable que llueix molt, tant en narrativa com en execució de les escenes d’acció), una major compressió de la durada dels episodis i, paradoxalment, un allargament de trames i situacions que arriba a semblar paròdic de tan exagerat. Però, en tot cas, la gallina dels ous d’or ha durat més anys del que ningú s’esperava. Una bona prova és que la cinquena temporada, la que tancarà la sèrie, s’ha dividit en dos volums i que el segon arriba a Netflix a les portes d’un pont per garantir el màxim de consums possibles. És un esdeveniment amb totes les de la llei que, per acabar-lo de fer viral, s’ha acompanyat de l’anunci d’un spin-off centrat en Berlín, un dels seus personatges més carismàtics.

El segon volum de la cinquena temporada de La casa de papel reprèn l’acció, doncs, exactament on la deixava el primer, amb els protagonistes consternats per la inesperada mort d’un dels personatges fonamentals de la família d’atracadors i amb l’exèrcit preparant-se per entrar al Banc d’Espanya per posar fi a l’assalt d’una vegada per totes. Però com que en aquesta sèrie no pots donar res per sobreentès, ja al primer episodi queda clar que tenen moltes sorpreses reservades, que les coses mai són com aparenten (encara que sigui a costa de la credibilitat del guió, que a aquestes alçades està escrit de cara al fan i de ningú més) i que els atracadors tenen una darrera oportunitat per sortir-se amb la seva.

Són gairebé cinc hores d’acció desenfrenada i girs inesperats en què torna a brillar l’aspecte tècnic, la química entre alguns personatges i la inqüestionable entrega d’un planter d’actrius i actors encapçalat per Álvaro Morte, Itziar Ituño, Paco Tous, Najwa Nimri, Pedro Alonso, Miguel Herrán, Jaime Lorente, Esther Acebo, Hovik Keuchkerian, Rodrigo de la Serna, Enrique Arce, Fernando Cayo, Patrick Criado, Belén Cuesta, José Manuel Poga, María Pedraza, Juan Fernández, José Manuel Seda i Diana Gómez.