Ara que s’han commemorat els 25 anys de la seva estrena, finalment s’ha dit en veu alta: Scream és un clàssic modern que és fonamental per entendre el cinema de terror posterior i també una de les mirades més valentes i lluïdes als mecanismes del llenguatge cinematogràfic. La saga es pot enorgullir, al mateix temps, de ser una de les més coherents amb la seva trajectòria. Amb l’excepció de la tercera, interessant però un pèl descompensada, la resta de pel·lícules són exercicis metalingüístics de primer nivell que han sabut jugar amb els propis codis de les seqüeles, a banda de riure’s amb propietat dels seus clixés. La mort del pare d ela criatura, Wes Craven, va coincidir amb l’emissió de l’esplèndida sèrie televisiva que semblava posar punt i final a la saga. Però aleshores es va anunciar que es faria Scream, sense número afegit, que és seqüela, reboot i remake en una mateixa narració (una idea de la que Craven s’hagués sentit molt orgullós) i que recupera els protagonistes de l’original per reflexionar sobre la vigència de les icones del gènere. Per això Ghostface torna una vegada i una altra: és etern, perquè la societat mai pararà de crear monstres, de la mateixa manera que els assassins mai deixaran de tenir qui els adori.
Scream, doncs, se les arregla per connectar les quatre entregues anteriors, una nova generació de personatges i les evolucions del gènere en una sola trama. Resulta que el nou Ghostface està matant persones relacionades amb els assassins que han ostentat la màscara. És per això que Sidney Prescott es veu obligada a furgar en les ferides del seu passat i retrobar-se amb Gale i Dewey, que ja han acceptat que aquesta història mai no s’acabarà. En paral·lel, les víctimes potencials del nou Ghostface es conjuren per investigar les seves motivacions, però no triguen a descobrir que, un cop més, no et pots refiar de ningú. Dirigida per Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, autors de la molt recomanable Noche de bodas, Scream preserva els trets d’identitats de la saga (és molt cinèfila i autoconscient, i també subverteix constantment les nostres expectatives) però en mostra una versió més fosca i violenta en què ningú, absolutament ningú, és imprescindible.
El repartiment uneix vells coneguts amb noves incorporacions i està encapçalat per Neve Campbell, Courteney Cox, David Arquette, Jack Quaid, Jenna Ortega, Melissa Barrera, Kyle Gallner, Dylan Minnette (protagonista de la sèrie Por trece razones), Mikey Madison, Jasmin Savoy Brown, Mason Gooding i Marley Shelton. Una altra novetat la trobem a la banda sonora, on Brian Tyler substitueix el compositor titular de la saga, Marco Beltrami.
