A Tarkovski li agradaven les maresmes segurament a causa de la seva indeterminació: la terra i el mar s’hi confonien i el cel, convertit en mirall improbable, acabava reflectint els espectres d’un món que caminava, amb pas titubejant, cap a la seva fi. Paisatges de cromatisme somort, tebis o freds, i de formes sinuoses que semblen desmentir tot rastre de geometria humana. I qui diu Tarkovski diu Friedrich: hi ha un cert paisatgisme allunyat de tota forma d’estridència que, en realitat, intenta capturar una remor de món que, salvant les distancies, recordaria al ressonar monòdic d’un didjeridú.

La darrera mostra que l’artista va presentar a La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners es deia Silencis i retia homenatge a la poesia de Vinyoli. Dos anys després, l’artista assalta la fortalesa de Palol servint-se de les mateixes eines subtils.