La carrera de Will Smith ha tingut un èxit inqüestionable, però és un d’aquells estranys casos en què la popularitat d’un actor no comporta un reconeixement del seu talent. Durant més de tres dècades, Smith ha estat més una marca que no un nom de prestigi, per més que ha demostrat amb escreix que pot sortir de la seva zona de confort i hagi protagonitzat pel·lícules fins i tot icòniques. Tot això pot canviar a partir d’ara amb El método Williams, un melodrama esportiu que li ha valgut el Globus d’Or al millor actor dramàtic i que va guanyant un cert culte malgrat que no va funcionar com s’esperava a les taquilles nord-americanes. I això que es tracta d’un film molt recomanable que aconsegueix defugir uns quants clixés del seu subgènere (el de les biografies esportives, que en els darrers anys ha donat alegries tan reivindicables com Titanes o Rush) i demostra que Smith està traient molta punta a la seva maduresa interpretativa.

El pare coratge

El método Williams és, en essència, la crònica d’una tossuderia. El protagonista, Richard, és un home d’origen molt humils que immediatament s’adona que les seves dues filles tenen un talent natural per a l’esport, i més concretament per al tennis. Però la falta de pedigrí de la seva família els tanca nombroses portes, fins al punt que els educadors de les nenes, tot i admetre que tenen un potencial desbordant, desaconsellen qualsevol intent de ser el que la societat mai els permetrà ser. Però Richard persisteix, entrenant-les personalment i apuntant-les a tot torneig on puguin exhibir les seves habilitats i fer-se un nom. I efectivament el seu nom estava cridat a ser llegendari: les filles de Richard no són altres que les tennistes Venus i Serena Williams.

El pare coratge

Dirigida per Reinaldo Marcus Green, la pel·lícula assoleix uns quants miracles dignes de les victòries de les germanes Williams. Per un costat, perquè evita en tot moment ser un drama amb excés de sucre o de pretensions per convertir-se en una dinàmica i èpica aproximació a l’esfondrament de les barreres socials. Per l’altre, perquè construeix uns personatges molt creïbles i gens convencionals que transpiren humanitat a cada gest i cada diàleg. I tot plegat en un metratge de gairebé dues hores i vint minuts que, per una vegada, sembla exactament el que necessita la història per explicar-se, que té molt mèrit. Al costat de Will Smith, que sap capturar tots els clarobscurs d’un personatge molt complex, destaquen les esplèndides aportacions de Demi Singleton, Saniyya Sidney, Aunjanue Ellis, Jon Bernthal, Tony Goldwyn, Andy Bean, Kevin Dunn, Craig Tate, Katrina Begin i Dylan McDermott.