Reflexió profunda del present, Políticament incorrecte rastreja un «engany» tan antic com la mateixa humanitat. L’assaig del periodista gironí Daniel Vivern (Salt, 1959) va obtenir el Premi Calders d’Assaig Periodístic.
Explica que ja anava a la biblioteca de Salt amb només set anys.
Sí, als set anys era un assidu usuari de la Biblioteca de Salt. Anava a la sala dels «petits».
El 1979 comença a treballar al diari El Punt Diari. Gairebé al mateix temps que Puigdemont...
Carles Puigdemont va començar el 1983, crec recordar. Era l’únic redactor amb ideologia convergent declarada, i això el feia blanc d’algunes bromes per part de la resta. Tenia un caràcter dinàmic, amb una gran capacitat oratòria.
El periodisme funciona com l’observatori des d’on, assegura, veu la política com un «engany».
La política no és per si mateixa una forma d’engany, però molts polítics la utilitzen d’aquesta manera, i alguns ni tan sols se n’amaguen. Només cal consultar les hemeroteques per veure el que deien fa un temps i el que diuen ara.
Planteja la poca solidesa de diversos conceptes. Quins són els menys sòlids?
Hi ha pocs conceptes sòlids, perquè els humans no som infal·libles. El respecte incondicional a la religió i al nacionalisme i creure que la democràcia funcionarà bé automàticament provoquen problemes perquè se’ls considera veritats absolutes. I no ho són tant.
Hi ha termes intocables, avui?
Ens fan creure que hi ha termes intocables. Qui és el valent que discrepa en públic de certs credos associats al feminisme, a l’ecologisme o al lliure mercat?
En diuen pessimista, diu, per no creure en la humanitat.
No hi crec perquè som una espècie autoconscient de la nostra fragilitat individual i col·lectiva, però actuem com si això no fos cert. Som capaços de fer mal i fer-nos mal sense treure’n cap resultat. Que és la definició clàssica de l’estupidesa. Per sort, sóc misantrop i no crec en la massa, així i tot sí en l’individu.
Correcció política: «renunciar als criteris propis per aconseguir l’acceptació falsa d’una majoria d’estúpids». Malament anem.
Aquesta definició no és meva. Corre per les xarxes. Això no obstant, sí: la comparteixo. Perquè és la manera actual que té el poder per imposar-se. Abans ho feia amb la violència, i ara ho fa venent-nos miratges i falsos valors que hem de seguir si volem «quedar bé».
Avui hi ha tanta correcció que un camina en un camp minat?
És que estem caminant sobre un camp de mines. Hi ha acudits, expressions i actituds que eren perfectament admissibles fa unes dècades, i que ara es consideren insultants o fins i tot delictives.
El llenguatge inclusiu és un excés de correcció política?
El llenguatge inclusiu és gairebé obligat si no vols tenir problemes.
Vivim una nova forma de censura?
No. Més exactament, practiquem l’autocensura per a la qual ens han preparat.
