Thomas Bernhard ho tenia clar: «La fotografia és una mirada innoble que de mica en mica abasta a la humanitat sencera, perquè aquesta no només està enamorada sinó boja per la deformació i la perversitat»; i és que l’autor de Mestres antics sabia perfectament que la humanitat no ha deixat mai d’allunyar-se d’«aquell cos innocent, sense vergonya ni nom» -en paraules de Maureen P. Sherlock-, que va abandonar l’Edèn abans, fins i tot, que Adam i Eva. Es tractava d’un cos abstracte que avui només intenten recuperar la ciència o la filosofia amb l’objectiu de poder-lo seguir regulant; es tracta d’un cadàver immutable que serveix per a justificar la repetició universal del mateix. «Disfressada de naturalesa -insistia Sherlock-, la cultura evita la història del cos disciplinat i castigat, el cos subjecte i subjectat, que es produeix en contexts institucionals i que no és simplement nascut». Hi ha, per cada cos real, un doble al que aquest intenta assemblar-se.
Amb tot, no es tracta de cap dicotomia platònica: en la història del retrat, el «paradeigma» no es trobaria en l’origen de les imatges sinó que en seria un doble deformat on, paradoxalment, aquestes intentarien actualitzar, permanentment, el seu sentit. No cal dir que, de manera anàloga, en el nostre occident crepuscular, les minories -tot allò que difereix de la norma- hi juguen un paper fonamental en la mesura que comparteixen una sèrie d’adjectius que les lliguen poderosament als seus cossos: la seva funció és la de posar contra les cordes aquell cos natural -innocent, sense vergonya ni nom- i recordar al malaguanyat Bernhard que si, efectivament, que la «perversitat» i la «deformitat» són molt més reals que els estereotips que suporten el cos social inventat per les diferents instàncies del poder.
Ara que li donen el Premi Catalunya a Judith Butler, és un bon moment per tornar a posar en valor conceptes com el de «vulnerabilitat»: «Els cossos individuals -escriu l’autora de Gender Trouble- no es poden concebre com si fossin totalment diferents els uns dels altres [...] el cos es defineix per les relacions que fan possible la vida i els seus actes [...] mai no podrem entendre la vulnerabilitat del cos si no l’emmarquem dins de les relacions que manté amb altres éssers humans [...] el cos entra a la vida social fonamentalment en condicions de subordinació». D’aquí el títol de la mostra que Mar C. Llop presenta al Museu del Suro: Construccions identitàries, és a dir, invents destinats a facilitar la nostra classificació taxonòmica.
Museu del Suro, Palafrugell. Placeta del Museu del Suro s/n. Fins al 20 de febrer. De dimarts a divendres de 10 a 13 h. i de 16 a 19 h. Festius de 10 a 14 h.
