La imatge, sempre efímera, podria ser aquesta: «Un gat negre i salvatge es gira per mirar-me amb els seus ulls encara profunds, insondables. Salvant-los, nedant, reculo al lloc perdut de la infància on vaig trobar per primera vegada aquella mirada que està més enllà de qualsevol identitat». Així concloïa Michael Hamburger El jardí silvestre alliberat, un poema que, salvant les distàncies, podria il·lustrar gran part dels dibuixos de Delphine Labedan o, potser millor, un poema «obert» que podria ser il·luminat per alguna de les imatges que l’artista destil·la, pacientment, al recer segur de la seva «bombolla» creativa. I, com en el poema, allò vist conviu amb la memòria d’un passat mític (aquella infància que mai recuperarem però que encarna, de fet, la única felicitat autènticament plena) i amb les restes disperses que, com les cuques de llum, defineixen subtils constel·lacions on la realitat juga a confondre’s amb el desig.

D’això es tracta: dibuixar la vida en tota la seva amplitud i diversitat; fusionar el seu riquíssim univers zoomòrfic amb elements botànics en un intent —lúcid i reeixit— de repensar les imatges més enllà dels límits que el temps i el costum s’encarreguen de bastir; enregistrar, mitjançant el traç, els ritmes que s’oculten rere els perfils de les coses aparentment iguals; o, en darrera instància, capturar els colors en taques orgàniques que s’estenen pel paper com només podria fer-ho un imaginari cultiu de llum realitzat sobre plaques de petri. En aquest sentit, l’exposició de la Mercè de Girona dibuixa una mena d’itinerari que, per entendre’ns, aniria des d’allò aparent, objectivament identificable, com ara un salt d’aigua enmig d’un bosc, fins allò intuït, només imaginable, com una festa cromàtica definitivament abstracta (sense temps ni memòria concrets).

Delphine Labedan és un bon exemple de la importància de conèixer quin és el registre des del que es treballa i, per extensió, quines són les seves possibles vies de transcendència. És a dir: de la mateixa manera que no hi ha res pitjor que un artista fent il·lustracions sense ser-ne conscient (bona part de la pintura figurativa més acadèmica o escolar pateix aquesta dolència), l’opció contrària, a saber, fer il·lustració de manera ben conscient pot arribar a oferir productes d’insospitada intensitat i solvència expressives. Al final, la conclusió sempre acaba essent la mateixa: no hi ha disciplines ni formats o suports menors sinó plantejaments i mirades menors.