El format minisèrie té la virtut que saps d’entrada que aquella història a la qual ets a punt d’embarcar-te tindrà un final, i no hi haurà dilacions innecessàries. Això li va particularment bé a un thriller tan peculiar com El turista, que per argument es prestaria a molts cliffhangers de final de temporada però, en canvi, sap començar i acabar sense perdre interès. El primer que s’hauria de dir d’ella és que no és la típica intriga que juga a despistar o a portar-te per llocs comuns: el millor és, justament, com trenca amb les expectatives amb cada cruïlla narrativa, situant-se més a prop de sèries com Fargo que no dels productes de manual en què el gir imprevist és l’únic motor dels esdeveniments. També és una nova ocasió per constatar el talent de Jamie Dornan, que després de l’excel·lent The Fall el va dilapidar una mica amb la saga dedicada a Christian Grey però que entre Belfast i El turista està recuperant tot el crèdit. La minisèrie es va estrenar ahir a HBO Max.
Dividida en sis episodis de 45 minuts que saben mantenir la tensió gràcies a una trama molt sòlida, “El turista” està protagonitzada per un home de qui mai en sabem el nom i que, mentre travessa el desert australià, és perseguit per un camió cisterna sense causa aparent. Pot sembla una variant del Duel de Steven Spielberg, però l’assetjament acaba aviat, amb l’home patint un espectacular accident. Es desperta en un hospital, ple de ferides i, el més important, sense memòria. No recorda perquè era al desert, ni perquè el perseguien, i encara menys qui és i què fa a la vida. En l’afany de buscar respostes, s’embarca en un perillós viatge pels racons més inexplorats d’Austràlia. Però cada cosa que descobreix sobre la seva identitat el desconcerta encara més, a banda de comprovar que els seus misteriosos perseguidors persisteixen en l’intent d’acabar amb ell. Extravagant, atmosfèrica i a estones fins i tot pertorbadora, però també amanida amb unes quantes gotes d’ironia, El turista es converteix en una singular mirada als relats sobre amnèsics en què destaca un Dornan en plena forma i una gran feina a l’hora d’introduir-nos als paisatges de la història. Enmig d’uns catàlegs tan adotzenats, una minisèrie tan atípica com aquesta és un petit miracle que no hauria de passar desapercebut.
