Rere una experiència tan insòlita com el Centre d’Art de Perpinyà hi ha una figura, igualment insòlita, com la del comerciant de fruites valencià Vicent Madremany, algú que va saber fer de la capital nord-catalana una mena de nexe d’unió entre el nord civilitzat i el sud apassionat i que, mitjançant la pintura, inventaria una història de l’art contemporani pràcticament alternativa. Ho explicava no fa gaire Pilar Parcerisas en un magnífic article: «De tarannà obert, progressista i esperit cooperativista, Madremany va ser un dels més grans i dotats exportadors de cítrics i hortalisses valencians que traçà els primers ponts entre València i Europa. Personatge de gran carisma i apassionat de l’art, creia que aquest tenia una força transformadora en les persones. En la seva actitud emprenedora hi havia al mateix temps un esperit de lluita, disconformitat i rebel·lió on s’ajuntaven l’ètica i la política».

Ètica i política unides a l’estètica: «La col·lecció —deia Parcerisas— és també una experiència cooperativa de base plural, on s’ajunta la propietat individual d’un grup de col·leccionistes que esborren la seva identitat privada en favor de la col·lectivitat. Compartir era el verb que més li agradava i així va aconseguir crear un grup compacte d’amics i mecenes que continuen la seva tasca després de la seva mort».

A qui li interessi realment la profunditat i l’abast del fenomen del col·leccionisme a casa nostra disposem d’una petita joia com ara El coleccionismo de arte en España. Una aproximación desde su historia y su contexto (Fundación Arte y Mecenazgo, 2013). En aquesta obra, María Dolores Jiménez-Blanco repassa breument els darrers cinc segles d’una pràctica (el col·leccionisme) que evoluciona paral·lelament a la realitat política d’un país atrapat entre les monarquies més o menys il·lustrades, els períodes progressistes i les dictadures més reaccionaries. En qualsevol cas, passen els anys i sembla que la reglamentació del sector encara deixa molt que desitjar, més encara si tenim en compte l’absència d’incentius fiscals que converteixin en realment atractiva la compra d’obres d’art (començant per un IVA reduït). Amb tot, i aquesta podria ser la bona notícia, semblaria que «Les intervencions públiques recents d’alguns col·leccionistes —conclou l’autora— apunten a una noció del col·leccionista amb més pes en l’aspecte racional».

Doncs això: «Aquesta col·lecció col·lectiva —expliquen els responsables—, nascuda de la visió utòpica del seu creador, s’ha desenvolupat i enriquit durant els darrers cinquanta anys al Centre d’Art fundat per ell l’any 2004 a Perpinyà». Ni més ni menys: pintura europea de qualitat.