Ha tocat el cel gràcies a la segona pel·lícula, guanyadora del Lleó d’Or a la Mostra de Venècia, i amb tot mereixement. Basada en el llibre homònim d’Annie Ernaux, El acontecimiento retrata a una jove que tracta d’avortar a una època en què fer-ho era il·legal a França –com en tants altres llocs– fins i tot durant les primeres etapes de la gestació, i mentrestant resulta aclaparador per diversos motius: la seva eficàcia a l’hora d’endinsar-nos a la psicologia de la noia, la seva capacitat per generar angoixa rosegadora a l’espectador i l’eloqüència amb la qual parla del nostre present i fins al nostre futur malgrat estar ambientada als anys 60.
Què la va atreure del llibre d’Annie Ernaux en el qual es basa el seu film?
Quan el vaig llegir em vaig posar furiosa i vaig sentir com se m’encongia el cor. Jo mateixa vaig tenir un avortament, i vaig experimentar la solitud que el llibre descriu. Aleshores avortar ja no estava prohibit, però, malgrat això, alguna cosa m’impedia parlar de la meva situació. Encara avui sento objeccions a l’hora de fer-ho; fins i tot a aquest mateix moment, durant aquesta entrevista, em costa trencar aquest tabú. Es continua esperant que quan una dona avorta senti vergonya per això i guardi silenci. I això deixa clar quanta feina falta per fer.
La pel·lícula està ambientada als 60, però la seva escenografia no té res de retro. Expliqui aquesta ambigüitat estètica.
No volia que la pel·lícula semblés un drama d’època, ni que l’espectador sentís que els avortaments clandestins són cosa del passat. En llocs suposadament civilitzats com Texas i Polònia la interrupció voluntària de l’embaràs està pràcticament prohibida, i fins i tot a països on és legal la seva posada en pràctica està plena d’obstacles, com l’objecció de consciència dels metges i l’assetjament a les pacients per part de grups d’extrema dreta. El cos de la dona esdevé l’escenari d’una batalla entre els que defensen la igualtat i els qui creuen que algunes persones tenen dret a oprimir-ne d’altres.
"El acontecimiento" no és sàdica ni sensacionalista, però inclou algunes imatges que poden ferir sensibilitats. En algun moment va pensar a prescindir-ne?
No, per res. Volia que la pel·lícula generés reaccions físiques, que fes als espectadors entendre a la perfecció què significa realment un avortament clandestí: el dolor, la violència, l’angoixa, la solitud. He volgut deixar clar què obliguem a fer les dones quan penalitzem l’avortament. Potser, en conseqüència, algunes de les escenes de la pel·lícula provoquin rebuig, però, com dic, aquesta em sembla una reacció edificant.
Espera que la cinta compleixi una funció social?
En part, l’he feta perquè els antiavortistes canviïn d’opinió i suposo que això em converteix en una ingènua. Confio que, si la veuen, comprendran que les dones no avortem perquè no ens agradin els nens, sinó perquè sentim que és important tenir-los quan estem llistes per criar-los i estimar-los a les millors condicions, i aquestes condicions depenen de factors com l’edat, els ingressos i les perspectives de futur. Sé que alguns espectadors s’enfaden i s’indignen en veure-la, i que altres surten del cinema nedant a un mar de dubtes. D’això es tracta: l’he fet per generar debat.
El film, inevitablement, trasllada a molts espectadors a dues altres pel·lícules recents que aborden l’avortament, 4 meses, 3 semanas, 2 días (2007) i Nunca, casi nunca, a veces, siempre (2020). Va pensar-hi en fer-la?
Durant tot just un instant vaig pensar que, ja que ja existia una pel·lícula sobre l’assumpte tan brutal i tan magistral com 4 meses, 3 semanas, 2 días, d’en Cristian Mungiu, potser no tenia sentit rodar-ne una altra. Però aquest argument és realment absurd. Centenars de milers de dones han mort com a resultat d’avortaments clandestins. Per què creiem que una o dues pel·lícules sobre l’avortament són suficients? Ningú qüestiona que es continuïn fent pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial.
Aquesta pel·lícula va aconseguir endur-se el Lleó d’Or en la passada Mostra de Venècia i també les edicions més recents d’altres grans festivals de cinemes s’han saldat amb victòries per a pel·lícules dirigides per dones. Sent que aquest fet reflecteix un veritable canvi en el si de la indústria?
És un canvi real, però insuficient. La indústria s’està sacsejant de sobre la seva desconfiança cap a les directores, però encara té pendent de plantejar-se altres qüestions. A quin tipus de pel·lícules tenen accés les dones cineastes? Quanta presència femenina hi ha en altres àrees de la indústria? Al passat, molt sovint les portes han semblat obrir-se per a nosaltres, únicament per tancar-se poc temps després. Hem de continuar lluitant perquè això no torneu a succeir.
