Jason Segel és una de les veus més interessants que han sorgit de la comèdia nord-americana de les dues darreres dècades. Va saltar a la fama amb la sèrie Cómo conocí a vuestra madre, on era un dels seus grans al·licients, i va brillar a pel·lícules com Te quiero, tío o Paso de ti, on era el productor, guionista i protagonista. Des de fa un temps ha volgut deixar de banda el gènere que li ha donat més alegries comercials i demostrar que el seu talent és més polifacètic del que li hem vist fins ara. Un dels fruits més interessants d’aquesta decisió és Golpe de suerte, un film original de Netflix estrenat divendres passat i que, sense ser res de l’altre món, té més interès i substància que bona part de les produccions pròpies de la plataforma. Està dirigida per Charlie McDowell, però és evident que Segel (un dels protagonistes, coproductor i autor de l’argument) és l’ànima de la pel·lícula i també segurament qui ha aconseguit convertir-la en alguna cosa més que un thriller de sobretaula.

Golpe de suerte comença amb imatges d’un home en una luxosa casa de camp, gaudint de diferents espais. Ràpidament es veu que les escenes tenen truc: no és casa seva, sinó que hi ha entrat il·legalment per viure-hi aprofitant l’absència dels seus propietaris. Quan s’avorreix de ser-hi, mira si hi ha diners en metàl·lic en una de les habitacions i, quan els troba i es disposa a marxar, els amos de la finca apareixen per sorpresa. Son un jove matrimoni, format pel poderós CEO d’una empresa tecnològica i la seva assistent. Com que li veuen la cara, el lladre es posa nerviós i els segresta. Arriben a acord: el lladre marxarà sense provocar cap desastre a canvi d’una gran suma de diners, i el matrimoni es compromet a no denunciar-lo. Però com que són al mig del no res, hauran d’esperar un dia i mig a que l’empresa del marit els faci arribar una maleta amb els bitllets. De mica en mica, malgrat els seus intents de conviure amb una mínima cordialitat, la seva relació es va tornant cada vegada més tensa, fins al punt que l’espera se’ls torna insostenible. Plena de referències al cinema d’Alfred Hitchcock (els crèdits inicials i la banda sonora que els acompanya és prou explícita en aquest sentit), la pel·lícula no acaba de ser el que podria haver estat, però té moments aconseguits, algun gir narratiu ben trobat i sobretot una notable interpretació de Segel, Jesse Plemons i Lily Collins.