Paradoxa fundacional: a la llum del dia tot és més clar o evident (ens orientem sense esforç gràcies als nostres ulls), però el risc de ser capturat per un depredador (humà o animal) ens empeny a la cova. Aquest és el preu que, des de sempre, hem hagut de pagar per gaudir de la seguretat: viure en la foscor. A manca de llum i d’un físic adaptat a les inclemències exteriors, l’animal humà tiraria de pròtesis a mesura que, paral·lelament a la resta d’habitants del planeta, inventaria la seva pròpia història evolutiva (un viatge que, per entendre’ns, aniria de la cova de pedra a la caverna digital). I és que, ens agradi o no, com espècie som ben poca cosa: la nostra visió es troba limitada a un ridícul segment d’un espectre electromagnètic que, en tota la seva amplitud, compta amb longituds d’ona que van des de la radiació gamma -a l’extrem superior- fins a la freqüència ultra baixa empleada per determinades formes molt especialitzades de comunicació; allò que veiem, el nostre «espectre visual», és tan sols una petitíssima part central d’aquest vast conjunt. I, més encara: el nostre aparell òptic divideix aquest fragment accessible en les parcel·les borroses que anomenem colors (immediatament després del blau es troba l’ultraviolat, un color que nosaltres no veiem però que forma part de l’univers quotidià dels insectes). Amb els sons, succeeix tres quarts del mateix: els ratpenats s’orienten mitjançant els ecos d’uns ultrasons de freqüència massa elevada perquè nosaltres la sentim mentre que, a l’extrem oposat, els elefants es comuniquen a través de reverberacions de baixa intensitat completament inaudibles per a nosaltres (per cert: tampoc podem percebre el camp magnètic de la terra -bàsic per a les prodigioses migracions de les tortugues marines-, ni la polarització de la llum solar al cel -utilitzada per les abelles- ni, en definitiva, l’enorme dispositiu químic -encapçalat per les feromones- que el regne animal posa a disposició, com si es tractés d’un gran llibre obert, de la majoria d’espècies «menys» evolucionades que nosaltres).

Doncs això: a manca d’evolució, pròtesis tecnològiques (ja ho deia Foix: «És per la Ment que se m’obre Natura»). Projectes com «Orientar-se en la foscor més absoluta» de Núria Nia exploren aquesta singularitat humana i ho fan, com no podria ser de cap altra manera, endinsant-se a la caverna digital de la que parlàvem. Allà, toca bregar amb uns fantasmes que són els habitants més genuïns d’allò que anomenem cultura.