El magnífic text d’Enric Tubert que prologa el catàleg de Narcís Costa s’encapçala amb un parell de cites que, d’entrada, podrien desconcertar: per una banda, Ovidi, poeta sensualista que sempre serà recordat per les seves metamorfosis i, per l’altra, David Bestué, un dels creadors contemporanis que més i millor han repensat (bo i dilatant-los) els límits d’una disciplina que sovint corre el risc de no poder ser anomenada «escultura» (la idea és que, entre Ovidi i Bestué, transcorren més de dos mil anys d’història que, en el fons, no han sigut suficients per treure’n l’aigua clara). Sigui com sigui, i més enllà dels meandres conceptuals als que l’estètica ens té malacostumats, hom no pot deixar de tenir la sensació de que tot plegat es redueix a sensacions i que, entre el llatí i el català, passant pels treballadors incansables de la forma com ara Narcís Costa, hi ha una mena de fil conductor que, per entendre’ns, segueix desplegant-se des dels albors mateixos de la disciplina.
D’això es tracta: només Galatea, venia a dir-nos Ovidi, l’escultura transmutada en dona de carn i ossos, podia eclipsar el desig de Pigmalió. L’artista, obstinat en reordenar la matèria es convertia, de cop i volta, en un ésser seduït per la forma i incapaç d’alterar el seu ordre mitjançant un tacte que ja només podia ser carícia. Ho escriu, com dèiem, a les seves Metamorfosis: «Pigmalió es dirigí a l’estàtua i, en tocar-la, li semblà que estava calenta, que el marfil s’estovava i que, deponent la seva duresa, cedia als dits suaument, com la cera del mont Himet s’estova als raigs del sol […]. En veure-ho, Pigmalió s’omplí d’un gran goig barreja de temor, creient que s’enganyava. Tornà a palpar l’estàtua una altra vegada, i s’adonà que era un cos flexible i que les venes tocaven les seves pulsacions en explorar-les amb el tacte».
La substitució de la mirada per la percepció física d’un cos (el tacte!) és l’essència del mite: l’engany visual dona pas a la gravidesa, a l’existència sòlida, al contacte immediat, a l’experiència de la forma i a la consciència del repòs. Ni més ni menys: l’escultura deixa de representar una dona per ser una dona; l’escultura ja no menteix perquè, abans que res, és l’afirmació real i concreta d’un volum que existeix en tant que volum, que ocupa l’espai i que, en darrera instància, contraposa la seva presència a la nostra. Aquest és el descobriment que el mític Pigmalió va llegar a tota l’escultura posterior: la possibilitat de que existís alliberada de tota referència externa. Narcís Costa ho sap i, en aquest sentit, revisita unes obres que ja fa temps que tenen una vida autònoma: l’autor torna a les formes conegudes i els interroga amb cura per saber com han crescut, com han canviat des d’aleshores. La vida és exactament això: un incessant mutar dels cossos que no són res més que pur esdevenir o, com deia Ovidi (i el mateix Bestué) metamorfosi permanent.
O, en paraules de Tubert: «Vivim un temps en el qual certs valors com la immediatesa, la novetat, la virtualitat i el ressò social estan especialment mitificats. Narcís Costa, en canvi, fa 50 anys que aposta per la lentitud i el rigor, pel plaer de tornar a temes ja tractats amb l’objectiu de renovar-los i reinterpretar-los, pel gust de crear objectes en els quals la consistència física sigui dominant i ha apostat també per la discreció social i el treball solitari». Exacte.
