«El castellà no és la nostra llengua territorial. Hem de buscar una convivència i un coneixement de les dues llengües, però la llengua pròpia del país és la catalana». Aquesta frase, que podria haver estat pronunciada els darrers dies en un dels habituals i recurrents debats sobre l’estat de salut precisament de la llengua catalana, data en canvi del ja reculat 1996, i la va pronunciar el crític literari, pedagog i mestre Joan Triadú i Font (Ribes de Freser, 1921-Barcelona, 2010) en resposta a una pregunta d’una entrevista que li van fer per al diari Avui. Tota l’àmplia resposta que Triadú dóna al periodista la reprodueix l’historiador i professor de la UAB Josep M. Figueres en la introducció del llibre La llengua de la llibertat. Aplec de textos i parlaments sobre llengua i cultura, que reuneix un centenar d’escrits que mostren el vessant més activista de Triadú en defensa de la llengua catalana i del seu ús social.

En el mateix llibre s’hi explica que «aquesta obra aplega un centenar d’articles sota un nexe comú: la defensa de la normalitat social en l’ús de la llengua catalana. Aquesta aportació sobre un aspecte poc conegut de l’obra de Joan Triadú vol posar el focus en els interessos socials i culturals del pedagog, més enllà de la crítica literària que conreà tota la seva vida». De fet, el llibre és un dels treballs que han vist la llum afavorits per la commemoració del centenari del naixement de Triadú, considerat una «peça clau dins d’Òmnium Cultural en la formació de mestres de català». En aquest sentit, Carles Duarte i Montserrat, poeta i col·laborador de Diari de Girona, ha escrit sobre ell que «Joan Triadú és una personalitat clau per entendre i explicar la resistència cultural a Catalunya durant la grisor opressiva i repressiva del franquisme. Va realitzar una labor capdavantera i decisiva en la formació clandestina de professorat de català i en l’organització de cursos per a la població adulta».

En la mateixa línia, Josep M. Figueres, també col·laborador d’aquest diari (publica cada quinze dies al Dominical la sèrie «Les millors obres de les lletres gironines»), explica que en els articles que s’han aplegat al llibre, que van ser publicats tant a la premsa clandestina com amb posterioritat a l’autoritzada, «sota el nexe comú d’una reivindicació de normalitat, Triadú proposa la qualitat, l’exigència, el nivell d’aspiració a l’homologació internacional». Figueres afegeix que el volum mostra com «Triadú, com a intel·lectual compromès amb el seu poble, sent, pateix, viu intensament els anhels d’aquesta resistència per la vida i la seva contribució a l’existència plena d’una llengua que amb normalitat ha estat reconeguda amb multitud de premis com a reconeixement a tota una vida de servei i compromís».