Fa de mal dir, però difícilment tornarem a assolir la gràcia i l’encert que va demostrar el passat segle XX a l’hora d’inventar etiquetes per encapsular, amb esguard d’entomòleg, moviments i períodes artístics (sovint d’una brevetat astoradora) que, per entendre’ns, s’anaven succeint com els capítols d’una mala sèrie televisiva. Isme rere isme, cada nova fornada de creadors assumia com a necessària l’aniquilació dels seus predecessors (en aquesta obsessió els futuristes van esdevenir alumnes avantatjats). La idea, en els fons, era manllevada de l’ideal modern: el progrés era exactament això, una cursa desenfrenada cap endavant on el passat era, justament, el llast (ideològic, formal, estètic, emocional) que calia deixar enrere per a poder seguir avançant.
A finals dels anys setanta (poc després del naixement de l’artista que ara ens ocupa), algunes veus dissonants ja van començar a intuir el cul de sac en el que l’estètica es trobava. Ens referim, per exemple, a personalitats insondables com la d’Achille Bonito Oliva: el pare de la «transvanguarda» (una altra etiqueta afortunada) volia trencar amb un cercle interpretatiu viciós, a saber, el que pensava l’art del segle XX en termes d’abstracció-experimentació-progress contraposant-lo a figuració-repressió-retrocés. Bonito Oliva, per contra, preferia veure en el seu dilatat període històric una mena de manierisme crític indissolublement unit amb el passat. En paraules seves: «L’ambigüitat és la substància que serveix de suport a la transvanguarda, que oscil·la entre el còmic i el tràgic, entre el plaer i la pena, entre l’erotisme de la creació i la horitzontalitat acumulativa de la realitat [...] El nihilisme és, doncs, la justa posició de sortida de l’artista, però és un nihilisme que recupera a Nietzsche sense desesperació».
Bonica imatge: recuperar el nihilisme de Nietszche, però sense desesperació. La paradoxa, si és que la podem anomenar així, és que assumir aquesta mena de nihilisme constructiu serveix per combatre totes les altres formes de nihilisme estèril, començant pel d’una societat que ha perdut el fil (literalment, «nihilisme» vol dir ne-hilum, sense fil). La història és prou coneguda: la modernitat, insistim, era un regal enverinat ja que en la seva pura contingència tot, absolutament tot, va deixar de ser determinant (començant per Déu i acabant per la naturalesa) per passar a ser fruit (o a estar sotmès) a l’acció humana (és allò, també sobradament conegut, de la voluntat de poder en Nietzsche).
S’entenen millor des d’aquesta perspectiva paraules com les que Elisabeth Couturier dedicava, no fa massa, a la bigarrada iconografia de la pintura de Raphaëlle Ricol: «Figuració expressiva desbordant, temes inquietants, recurs a la caricatura, oposicions de colors estridents, associacions brutals d’elements diversos, barreja salvatge de tècniques, materials, referències... Una llibertat d’execució i obsessions recurrents dibuixen històries trencades entre forces destructives i inspiració enlluernadora, arrelant molt més enllà del llenguatge». Més enllà del llenguatge o, com diria de nou Nietszche, del bé i del mal: pintura impura amb arrels profundes destinades a nodrir antenes poderoses que no miren endavant sinó cap amunt, molt amunt, just al lloc on les imatges, de tan terrestres, se somien galàctiques (a la manera de Pau Riba).
