A Mark Wahlberg hi ha tendència a menystenir-lo i a situar-lo a l’òrbita d’intèrprets sense prou recursos com per resultar creïble, però el cert és que des de fa uns quants anys treballa incansablement, controla molt bé l’evolució de la seva carrera i comença a acumular unes quantes pel·lícules molt notables. D’acord, a vegades es passa de frenada acceptant papers en films comercials de qualitat discutible, però també ha sabut alternar la seva vocació més crispetera amb personatges més arriscats on dóna el millor de si mateix. Dolor y dinero o Día de patriotas en son un clar exemple. A més, convé no oblidar que és productor i que gràcies a ell han cristal·litzat alguns projectes que, sense ell, potser s’haurien quedat en un calaix. És el cas de El milagro del padre Stu, un drama biogràfic que va anar passant de mans perquè cap estudi s’acaba d’atrevir a finançar-lo. Cansat de veure que no arrencava, Wahlberg va decidir posar els diners necessaris per dur-lo a terme en complicitat amb la guionista i directora Rosalind Ross i Mel Gibson, parella d’aquesta última i un dels grans valedors del projecte des dels seus inicis. La persistència ha tingut premi: la pel·lícula no està anant gens malament a les taquilles nord-americanes (i mira que ha entrat en competició amb títols molt més lucratius) i majoritàriament ha rebut crítiques positives.

El milagro del padre Stu és la història (real) de Stuart Long, un boxejador que tot i prometre molt i protagonitzar uns quants combats per a la posteritat, va acabar sucumbint a la mala vida i una mala gestió dels seus traumes. El seu viatge a l’autodestrucció semblava no tenir final, torpedinant tota opció de futur i allunyant qualsevol persona que intentava ajudar-lo a aixecar el cap. Al límit de tot i també d’ell mateix, Stuart va acabar abraçant la religió com a antídot i contra tot pronòstic va fer-se capellà per poder ajudar persones que es trobessin en la seva mateixa situació. Aquell boxejador violent i incontrolable va esdevenir un home inspirador que entenia el sentiment de comunitat com un estil de vida. Ross no inventa res, però és que tampoc no ho pretén: amb una narrativa tan senzilla com efectiva, assistim a la transformació del protagonista sense grans discursos i una notable radiografia de costums.

La clau és, per descomptat, la interpretació de Wahlberg, a qui se li nota que s’ha pres el paper molt seriosament, i la presència de secundaris com el mateix Gibson (algun dia també se l’ha de reivindicar com a actor, que ja ha donat moltes alegries), Teresa Ruiz, Annet Mahendru, Winter Ave Zoli, Ronnie Gene Blevins, Alain Uy, Ned Bellamy i la gran Jacki Weaver.