«La distinció entre objectes artificials i objectes naturals ens sembla, com a norma general, immediata i sense ambigüitat». Amb aquesta afirmació tan lacònica iniciava Jacques Monod el seu cèlebre llibre Le hasard et la nécessité (parafrasejant a Demòcrit: «Tot el que existeix a l’univers és fruit de l’atzar i la necessitat»), una obra, com sol ser habitual en la literatura científica, força més interessant pels interrogants que deixava oberts que no pas per les respostes que oferia. De fet, el biòleg francès de seguida matisava el seu tret de sortida conceptual amb una altra afirmació, si es vol, encara més rellevant: «Quan s’analitzin aquests judicis, es veurà tanmateix que no són immediats ni estrictament objectius». I és que, continuava Monod, a nosaltres ens és permès de saber, per exemple, que un ganivet ha sigut configurat per l’home en vistes a una utilització, a una performança considerada amb anterioritat. L’objecte, en aquest sentit, materialitzaria la intenció preexistent que l’ha creat i la seva forma s’explicaria per la finalitat esperada (inclús abans que aquesta s’acomplís).
Justament per aquesta raó els objectes (o les coses) mai són neutres. Són, literalment, contenidors de memòria, però no d’una memòria qualsevol: es tracta d’un memento poètic que cal actualitzar amb la mirada de l’observador. En aquest sentit, Anna Ill és molt conscient de la impossibilitat de bastir un relat unívoc sobre el passat, un fet que l’empeny, com qui diu irremeiablement, cap a una dimensió mítica on les heroïnes només poden ser evocades, insistim, des de la distància. La qüestió de fons que reverbera rere cada peça o instal·lació de l’artista vindria a actualitzar, des de posicionament intimistes, el sentit tràgic de l’existència. És a dir: Podem ser herois? George Steiner creia que tots els homes tenen consciència de la tragèdia a la vida, tot i que, en l’art, la seva representació és exclusiva de la tradició occidental. La tragèdia —insistia Steiner— vol fer-nos saber que hi ha en el fet mateix de l’existència humana una provocació o una paradoxa; ens relata que els propòsits humans sovint van a contrapèl d’inexplicables forces destructives que són «a fora» i, al mateix temps, molt a prop. Sigui com sigui, «preguntar als déus perquè van escollir a Edip perquè patís tantíssim […] equival a exigir raons i justificació a la nit silenciosa. No hi ha resposta.» La qüestió és que si n’hi hagués, de resposta, aleshores ens trobaríem davant d’un sofriment just o injust, com en les paràboles o els contes alliçonadors.
