Tot i que podria haver estat ell, no fou Josep Miàs (Banyoles, 1966) sinó l’arquitecte mexicà Mario Pani qui, al pròleg de la seva magnífica traducció —autoritzada pel mateix Valéry— d’Eupalinos o l’arquitecte, ens regalà la següent reflexió: «En aquests temps en què l’augment constant de les possibilitats materials de l’home, el progrés assolit, ens dóna la sensació que comença pel món una nova època; ara que ens sentim tan diferents de les generacions més properes, que tot és moviment i velocitat; que accelerem bojament el pas... Cap a on anem?» La resposta sembla que Pani la retrobava periòdicament a les seves runes asteques, en aquell llegat silenciós de les pedres capaç de contenir, fossilitzats, el seu passat gloriós i, al mateix temps, el seu futur de civilització derrotada. Es tractava de recuperar les restes arqueològiques (el dibuix geomètric sobre el paisatge) i convertir-les en llavor —o semença— de tot allò que la humanitat té el poder d’imaginar i de construir.
Per això la història de l’art sencera (i la de l’arquitectura en especial) compta amb moltes més «construccions» que no pas «edificacions» o, per dir-ho d’una altra manera, la cultura (no oficial) està feta de projectes oberts més que no pas de «realitzacions definitives». De fet, i en això l’art contemporani ja fa temps que va fer els deures, el que compta són els processos de treball i, de manera anàloga, la capacitat de qualsevol creador per esdevenir aquell «instaurador de discursivitat» reclamat per Foucault. Només des d’aquesta certesa (la de l’autonomia del projecte «inacabat») és possible entendre la presència de treballs com els del cubà Carlos Garaicoa a la col·lecció permanent del Reina Sofía (hi exposa la maqueta d’una ciutat, nocturna i delicada, on els edificis són llums japoneses fets amb filferro i paper d’arròs), o les instal·lacions «urbanes» de Miquel Navarro (enlloc de paper d’arròs, l’artista retorna a la terracota), o els deliris de Piranesi...
Qui més qui menys recorda les construccions futuristes que Fritz Lang va imaginar per a la seva genial Metròpolis (pel·lícula fundacional pel gènere fantàstic i distòpic): rere aquells prodigis de la imaginació constructiva (insistim: no pas «edificadora») hi ha el treball d’arquitectes fonamentals com Mies van der Rohe o Le Corbusier, i d’altres que corren el risc de romandre en l’oblit com Bruno Taut, Antonio Sant’Elia o Ludwing Hilberseimer. És aquella altra història de la que parlàvem: l’oculta, la de la sòlida presencia d’estructures que semblen esquelets de peixos futuristes, la de la imaginació essencial.
JOSEP MIÀS
Can Tarradas i Espai Eat Art, Banyoles
Fins al 30 de setembre
