El noir és un d’aquells gèneres que sempre persisteix a reaparèixer, i en gran mesura és perquè parla com pocs de les misèries de la nostra societat. De fet, ja poden passar anys, que la majoria dels grans exponents del cinema negre mantenen tot el seu poder de persuasió perquè al final parlen de temes universals i les seves atmosferes lúgubres i ambigües mai no caduquen del tot. Per això, actualment el bon film noir és aquell que aconsegueix preservar l’aire clàssic del gènere amb la necessària evolució dels seus plantejaments formals. Que sembli tret d’un altre temps però que parli de l’aquí i l’ara, un desafiament que, quan s’assoleix, dona peu a grans sorpreses. És el cas de El sastre de la mafia, una d’aquelles pel·lícules petites, modestes, gairebé miraculoses en temps d’ostentació estètica, que justament brilla per la seva capacitat de trenar un relat sòlid, suggeridor i ple d’apunts maliciosos sobre la condició humana. Mirant-la et sembla que et transportes a una altra era, quan el gènere no necessitava de grans recursos per posar-se en escena, però a la vegada fa una mirada molt moderna i gens convencional a l’instint de supervivència i les seves devastadores conseqüències.
El protagonista del film és Laurence, un veterà sastre anglès que treballa en un local de la Chicago del 1956. No hi és per gust, perquè va arribar a Amèrica fugint d’un passat tràgic amb la intenció d’iniciar una vida més tranquil·la i reflexiva. El problema és que la botiga on treballa incansablement només se la poden permetre els gàngsters, que són els qui controlen la zona i decideixen qui fa què en una Chicago cada dia més violenta. El seu caràcter humil i reservat fa que Laurence sigui el perfecte interlocutor amb els mafiosos, que se senten respectats per ell i a la vegada li agafen prou confiança com per comptar amb el seu silenci. Les coses donen un tomb inesperat quan, una nit qualsevol, un dels gàngsters es presenta amb un company ferit a la sastreria i exigeix a Laurence que els ajudi. Tot volent protegir la seva assistenta, Mable, Laurence accepta. Però la nit es converteix en un espiral de traïcions i visites inesperades en què només podrà sortir viu qui tingui la capacitat d’utilitzar els altres a conveniència. El director Graham Moore hi fa una demostració de com crear tensió amb pocs espais i personatges, a banda de treure molt profit d’una excel·lent banda sonora d’Alexandre Desplat.
Mark Rylance, guanyador de l’Oscar al millor actor secundari per El pont dels espies, hi torna a oferir tot un recital de recursos dramàtics, mentre que el seu costat destaquen les aportacions de Zoey Deutch, Johnny Flynn, Nikki Amuka-Bird, Simon Russell Beale, Alan Mehdizadeh, Brian Rodger i Dylan O’Brien.
Zoey Deutch
La filla de l’actriu Lea Thompson i el cineasta Howard Deutch està demostrant ser una de les intèrprets més versàtils de la seva generació. Té pendents d’estrena tres projectes: el drama romàntic Not Okay, de nou al costat de Dylan O’Brien; l’entreteniment familiar Something from Tiffany’s i la comèdia Most Dangerous Game, al costat de Glen Powell. També podria ser la protagonista de Hound, un film de terror sobre una dona que pateix una singular transformació física.
