Quan Jordi Esteva afirma al seu extraordinari llibre de viatges L’impuls nòmada que no hi ha gaires coses que li agradin més que caminar entre ruïnes («ni que siguin ben modestes, en paratges desolats, amb la companyia del cant de les cigales, de llangardaixos escapadissos o de l’ocasional serp amagada entre les pedres mentre un ocell rapinyaire planeja al cel»), sembla actualitzar un esguard atemporal que malda per fendir els vels del passat a la recerca d’alguna forma de vida essencial, alliberada de la tirania del progrés i de les quimeres tecnològiques i, en especial, unida umbilicalment als seus mites i a uns relats que són font inesgotable de sentit. Ens referim, per exemple, a mirades com la de Paul Bowles (amb qui Esteva compartiria tantes coses): l’autor de El cel protector ens regalava les millors reflexions del seu llibre a través de les converses de personatges que passegen entre les runes i entre les tombes, figures que han renunciat al present per recuperar el temps perdut. Justament per això, insistia Bowles, el protagonista del seu relat «no es considerava un turista; ell era un viatger. Explicava que la diferència residia, en part, en el temps. Mentre que el turista s’afanya en general a tornar a casa al cap d’alguns mesos o setmanes, el viatger, que no pertany més a un lloc que al següent, es desplaça amb lentitud, durant anys, d’un punt a un altre de la terra».
Qüestió de temps i, també, d’equipatge. Quan Esteva situa l’origen del seu impuls nòmada en la voluntat de deixar enrere «un món gris i ingrat, de la família i la religió», posa al descobert, novament, la seva filiació a una estirp de viatgers que, com el gran Matsuo Bashô, haurien convertit el seu migrat equipatge en un reflex del món que abandonen però, sobre tot, de la realitat en la que anhelen reviure: «Va ser el pes de l’equipatge —escrivia el japonès a L’estret camí de l’interior— que havia de carregar a les espatlles el que em va causar els primers dolors del viatge. La meva intenció havia estat partir sense res, però bé necessitava paper per protegir-me del fred de les nits, un quimono d’estiu, roba per a la pluja, tinta i pinzell... Tampoc no podia pas refusar o llençar els regals de comiat que m’havien ofert, per molt que al camí em fessin més nosa que servei». Bashô, com Esteva, va substituir la seguretat de la casa clavada a la carn del món (diria Omar Khayyam) per la clova d’un cargol. El català, a més, mai abandona la seva càmera fotogràfica.
Bowles, Bashô, el nostre singularíssim Alí Bei (àlies del barceloní Domènec Badia) però també poetes àrabs que a occident desconeixem perfectament com ara els imprescindibles Abu Nuwás, Al-Mutanabbi, Al-Maarri o Hafez de Xiraz (poeta del gaudi etílic, com Omar Khayyam, en un món preislàmic) i, és clar, figures contemporànies com les de l’enyorat Mohamed Chukri, podrien ser companys de viatge imaginaris d’Esteva gràcies a que tots ells, sense excepció i més enllà de les disciplines, comparteixen el què dèiem al començament, és a dir, una mirada que no és ni màgica ni antropològica sinó les dues coses alhora, una sensibilitat que sap obrir-se a mons i a realitats diverses sense prejudicis, a la vora del foc, en una paupèrrima pensió de Bangladesh o en un oasi impossible ubicat en algun indret perdut al cor del desert libi, en una cabana de fang de Socotra o en un poblet oblidat pel món a Sudan del Sud... Fotografia profundament crepuscular? Possiblement. Sigui com sigui, en els relats i en les imatges d’Esteva hi alguna cosa que defuig la nostàlgia estèril i el plany generacional: són un cant (i un homenatge) a uns éssers que, a diferència de nosaltres, no viuen escindits del paisatge que habiten sinó que en formen part indestriable i, el que resulta més sorprenent, que mantenen intactes formes de religiositat no institucionalitzades que serveixen per connectar el cel amb la terra i per recordar-nos, a cada moment, que en cas de que fóssim alguna cosa aquesta seria només pols d’estels.
1
F
2
F
3
F
4
F
5
F
A més de la seva tasca com a fotògraf i escriptor, durant la segona dècada d’aquest segle, Jordi Esteva ha desenvolupat una important activitat com a realitzador de cinema documental que, d’alguna manera, entronca naturalment amb les altres disciplines. Amb motiu de la mostra de Torroella de Montgrí, es presentarà el resum de les seves quatre pel·lícules, que han estat adaptades per Fromzero al format de teaser. Es tracta de Retorno al país de las almas (2011), Komian (2014), Socotra, la isla de los genios (2016) i de Historias de Cabo Corrientes (2020). Totes han estat produïdes per Siwa.
