Quiosc

Diari de Girona

L’absurd transcendent

GIRONA 3La Mercè acull una selecció de dibuixos, textos, i grafismes de Mim Juncà, un dels creadors més interessants, genuïns i coherents de casa nostra. Poc conegut però imprescindible.

L’absurd transcendent | LA MERCÈ

Fa de mal dir a què es dediquen els personatges de Mim Juncà. Qui sap si, en el fons, tot passa per entendre que no es dediquen a fer res, com a mínim en el sentit utilitarista al que estem avesats. Assagen ganyotes, rebreguen els cossos o s’ajauen a terra en posició fetal, concentrats en aquella mena de son primigeni anterior a tota forma d’activitat conscient. Es tracta de cossos sovint aïllats en l’espai que, des del seu entotsolament, desafien la gravetat gràcies al fet de trobar-se còmodament instal·lats dins una atmosfera lletosa i indeterminada (el blanc del paper) que hom intueix idèntic a la matèria de la que estan fets els somnis: el món, la realitat, en tots els casos, és quelcom que apareix en la distància, aplaçat pel desig insatisfet d’aquell que vol seguir somiant. L’aventura gràfica de Juncà se’ns mostra revestida d’una rara aparença onírica que, malgrat tot, no aconsegueix restar intensitat a la presència de les coses: és com si l’artista reivindiqués, des del territori que acoten els apunts, la possibilitat d’una existència alliberada de les coordenades habituals o, per entendre’ns, la necessitat de mirar des d’una talaia emancipada dels filtres imposats per la raó.

Res a veure amb el surrealisme i els seus excessos articulats des de la quimera d’un hipotètic subconscient —mala literatura, per altra banda— sinó, més aviat, tot el contrari: es tracta d’escenificar, mitjançant el gest gràfic, «la possibilitat de l’impossible». La frase la va escriure el filòsof Adorno referint-se al pensament de Walter Benjamin: «Die Möglichkeit des Unmöglichen», una paradoxa aparent que es resol en la restitució del paper propedèutic del somni. D’això es tracta: «Despertar, conrear la vigília i la vigilància, però al mateix temps romanent atent al sentit, fidel als ensenyaments i la lucidesa d’un somni, curosos del que el somni proporcioni al pensament, sobretot quan ens fa pensar la possibilitat de l’impossible». I és que, en darrera instància, «la possibilitat de l’impossible no pot sinó ser somiada […] té potser més afinitat que la filosofia mateixa amb aquest somni. Caldria seguir vetllant el son encara que fos despertant».

I quin lloc millor que l’art per portar a terme aquesta «vetlla»? Per això a Adorno el seduïen els relats de Kafka o, encara més, l’aparent absurd existencial que acompanyava els personatges de Beckett: perquè en ells es posaven de manifest tots els excessos propis d’una identitat moderna obsessionada amb el subjecte i el seu Ego desmesurat. En aquest sentit, no ha d’estranyar-nos que davant dels personatges que habiten les obres de Juncà hom tingui la sensació de retrobar a aquells Vladimir (Didi) i Estragó (Gogo) que mataven el temps jugant amb la bola del món mentre esperaven un maleït Godot (Déu?) que mai acabava d’arribar (Qui si arribava, en canvi, en la genial sàtira de Beckett, era el pervers Pozzo: ell encarnaria la manca de sentit d’una realitat que se’ns ha fet estranya).

Tot l’univers creatiu de Juncà participa d’aquesta ànima existencialista sense renunciar al seu valor més preuat: la ironia. I no només això: al tedi de l’observador desmotivat, el de Banyoles hi contraposa la realitat d’una obra que s’afirma des de la seva estricta gestualitat, mostrant gairebé amb impudícia els seu esquelet, la seva precària existència, la seva naturalesa impura i, com ens passa a nosaltres, la seva escandalosa però certa provisionalitat.

Compartir l'article

stats