Quiosc

Diari de Girona

Imatges d’arquitectura

olot 3El Museu de la Garrotxa acull l’obra fotogràfica del japonès Hisao Suzuki. Considerat un dels millors fotògrafs de l’arquitectura dels darrers 30 anys, les obres són dels fons RCR Bunka.

Imatges d’arquitectura | E. CAMPS

A diferència del cinema que, per raons obvies, des dels seus inicis va intentar capturar objectes i persones en moviment, la fotografia, unida encara umbilicalment a la pintura, va veure en els edificis singulars (en els seus volums, en la manera com l’arquitectura flirteja amb la llum) un motiu idoni per explorar qüestions bàsicament d’ordre formal. De fet, una esplèndida vista del Boulevard du Temple de Paris, obtinguda per Daguerre a principis del segle XIX, es considerada una de les primeres mostres d’exploració urbana genuïnament moderna, és a dir, amb una mirada secular i realitzada amb una pròtesi mecànica (la càmera i l’alquímia del revelat). Sigui com sigui, potser fou Joseph-Philibert Girault de Prangey (1804-1892) qui posaria les bases d’una pràctica (fotografiar qualsevol construcció humana) que ha mantingut intacta la seva vigència.

Amb tot, potser el gir més significatiu per entendre la fotografia actual centrada en l’arquitectura s’esdevé als anys setanta del segle passat, un moment especialment fèrtil en el qual el mitjà va assajar diverses vies per tal de fugir de les diverses formes d’instrumentalització que patia: aquest procés emancipador va veure els seus millors fruits gràcies, paradoxalment, a un «relaxament» de les exigències cap la disciplina que es traduïa en l’acceptació de la seva naturalesa documental inaplaçable i de la seva relació única amb la temporalitat i la mirada immediata. Aquell canvi de paradigma (o retorn al seu ésser específic de caràcter més «notarial» li devem a figures com l’encarnada pel mític matrimoni Blecher: des de l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf (van ser els primers docents en impartir classes de fotografia a la Universitat) van defensar una pràctica fotogràfica dilatada en el temps que, gracies a possibilitat que oferia per (re)visitar un mateix referent, esdevenia una poderosa eina crítica en relació a la resta de disciplines (encapçalades per una arquitectura i un urbanisme que ja aleshores s’havien convertit en el «braç armat» del progrés i de la política hereva d’una tradició populista en la qual, per cert, encara es troba instal·lada).

I és que, fotografiar edificis, encara que no ho sembli, implica un determinat posicionament polític i un cert encomi de la modernitat i de la idea de progrés. En qualsevol cas, la proposta de Hisao Suzuki, més enllà del rigor compositiu i de de l’exquisidesa tècnica de totes les instantànies, no s’entén sense el component humà que el japonès mai es cansa de vindicar: rere cada edifici hi ha el treball de grups humans i de persones extraordinàries que aconsegueixen fer realitat allò que la majoria ni tan sols gosaria imaginar.

Compartir l'article

stats